Segle I Dins de la Confusió (D.C.)
El patiment al món preocupa a molta gent. Però fins a on estan disposades a arribar aquestes persones? Vull dir que, realment, tots plegats intentem evitar el sofriment? Jo crec que no.
Per exemple, cada matí, moltes persones el primer que fan és esmorzar unes torrades. Oi? Agafem unes llesques de pa i cap a la torradora. Què ens ha fet aquest pa –encara lleganyós- perquè el cremem de bon matí? Res! Però nosaltres el portem al forn en contra de la seva voluntat.
No contents amb socarrimar-les després vexem les llesques untant-les de melmelada, mantega o qualsevol substància llefiscosa. Aquesta no és manera d’apagar un incendi (per molt que la melmelada de cirera o maduixa comparteixi color corporatiu amb els bombers i la mantega amb els hospitals).
Molt bonic. A primer hora del dia tenim éssers abrasats i apegalosos. Algú podria anar a treballar d’aquesta manera? Si tothom té dret a treballar i un futur digne, just i pròsper hem de deixar de torrar el pa i sobretot menjar-lo després. Perquè no és estrany que després d’aquest vil acte hi hagi cada dia més torrats pel món.
dimarts, de novembre 08, 2005
dijous, de novembre 03, 2005
El misteri del mimbre
Segle I Dins de la Confusió (D.C.)
Des de les Illes Mimbrals, un gat d’angora, em fa la següent pregunta: "A una botiga que venen objectes de mimbre és necessari trucar al mimbre per entrar?”
Entenc perfectament el dubte i la consegüent preocupació de l’animal. A veure si ens entenem. Benvolgut amic, senzillament, a una botiga de mimbre no cal trucar el mimbre perquè en aquestes botigues no hi ha cap membre, vull dir que són botigues fantasma.
És clar, que ara em preguntaràs per què s’anomenen botigues de mimbre. Jo crec que per esbrinar-ho hauries de trucar al mimbre.
Des de les Illes Mimbrals, un gat d’angora, em fa la següent pregunta: "A una botiga que venen objectes de mimbre és necessari trucar al mimbre per entrar?”
Entenc perfectament el dubte i la consegüent preocupació de l’animal. A veure si ens entenem. Benvolgut amic, senzillament, a una botiga de mimbre no cal trucar el mimbre perquè en aquestes botigues no hi ha cap membre, vull dir que són botigues fantasma.
És clar, que ara em preguntaràs per què s’anomenen botigues de mimbre. Jo crec que per esbrinar-ho hauries de trucar al mimbre.
dijous, d’octubre 27, 2005
Successos
Segle I Dins de la Confusió (D.C.)
-La policia ha detingut un braç de gitano de xocolata per conduir el seu cotxe amb una sola mà.
-Dos cavallets d’un Tio-vivo donen positiu al test anti-groga i els detecten el cos ple de cavall.
-Una grapa ha denunciat a una grapadora per assetjament sexual. “Tot el dia em posava les grapes a sobre”, ha declarat la víctima. L’acusada no ha negat els fets.
-Una pistola amenaça a un escopeta amb disparar sinó allibera els cartutxos. L’escopeta va accedir i va disparar a la pistola, però la pistola també va disparar. Els cartutxos i les bales al trobar-se cara a cara es van enamorar. La pistola i l’escopeta han oblidat les seves diferències socials i faran de padrins al seu casament.
-La policia ha detingut un braç de gitano de xocolata per conduir el seu cotxe amb una sola mà.
-Dos cavallets d’un Tio-vivo donen positiu al test anti-groga i els detecten el cos ple de cavall.
-Una grapa ha denunciat a una grapadora per assetjament sexual. “Tot el dia em posava les grapes a sobre”, ha declarat la víctima. L’acusada no ha negat els fets.
-Una pistola amenaça a un escopeta amb disparar sinó allibera els cartutxos. L’escopeta va accedir i va disparar a la pistola, però la pistola també va disparar. Els cartutxos i les bales al trobar-se cara a cara es van enamorar. La pistola i l’escopeta han oblidat les seves diferències socials i faran de padrins al seu casament.
dilluns, d’octubre 24, 2005
La Casset. In memoriam
Segle I Dins de la Confusió (D.C.)
Llegeixo a la secció de necrològiques que la Casset ha mort. Ho sento. Feia quatre dies que aquella cinta magnètica enrotllada, destinada a l’enregistrament i a la reproducció de sons, encara remugava amb el seu nyigo-nyigo. Resem una cacofonia per la seva ànima.
Sí, la casset ens deixa i s’endú el seu misteriós magnetisme a la tomba. Filla de la Magnetita i l’Imant el naixement de la Casset va portar les esperances d’arribar a conèixer una de les grans incògnites de l’univers: qui atreu a qui, la Magnetita a l’Imant o l’Imant a la Magnetita?
Des de els inicis dels temps tots els savis treballaven amb dos hipòtesis: Som davant de la primera història d’amor del planeta? O, pel contrari, es tracta del primer matrimoni amanit per interessos materials? La seva filla, la Casset, havia de dur-nos la resposta, però els experts creuen que no ho ha fet.
No hi estic d’acord. La Casset ha demostrat que els seus pares van tenir altres fills fora del matrimoni: el CD i l’MP3, només per esmentar els que ara duen la veu cantant (per cert, no van fer acte de presència al funeral). Això vol dir que la Casset ens va fer una aportació lluminosa: el matrimoni és un “play” i un “stop”; un “rewind” i un “fast forward”, i per tot això cal molta “pause”. El Déu Vinil la senti a 33 r.p.m (Rescue in Pace Music).
Llegeixo a la secció de necrològiques que la Casset ha mort. Ho sento. Feia quatre dies que aquella cinta magnètica enrotllada, destinada a l’enregistrament i a la reproducció de sons, encara remugava amb el seu nyigo-nyigo. Resem una cacofonia per la seva ànima.
Sí, la casset ens deixa i s’endú el seu misteriós magnetisme a la tomba. Filla de la Magnetita i l’Imant el naixement de la Casset va portar les esperances d’arribar a conèixer una de les grans incògnites de l’univers: qui atreu a qui, la Magnetita a l’Imant o l’Imant a la Magnetita?
Des de els inicis dels temps tots els savis treballaven amb dos hipòtesis: Som davant de la primera història d’amor del planeta? O, pel contrari, es tracta del primer matrimoni amanit per interessos materials? La seva filla, la Casset, havia de dur-nos la resposta, però els experts creuen que no ho ha fet.
No hi estic d’acord. La Casset ha demostrat que els seus pares van tenir altres fills fora del matrimoni: el CD i l’MP3, només per esmentar els que ara duen la veu cantant (per cert, no van fer acte de presència al funeral). Això vol dir que la Casset ens va fer una aportació lluminosa: el matrimoni és un “play” i un “stop”; un “rewind” i un “fast forward”, i per tot això cal molta “pause”. El Déu Vinil la senti a 33 r.p.m (Rescue in Pace Music).
dijous, d’octubre 20, 2005
El naixement de la paraula momento
Segle I Dins de la Confusió (D.C.)
Estic fent unes obres a la xarxa ferroviària que em comunica el pis. I clar, havia de trucar al Ministerio de Fomento. Tot i que era hora punta vaig agafar el telèfon. Ring, Ring. Van despenjar: “Espere un Fomento por favor”.
Jo vaig esperar un Fomento, i un altre, i un altre... I ningú em deia res. Només sentia com a fil musical els operaris de l’AVE de Lleida mentre li canviaven una roda punxada al tren: Mèu, mèu, mèu... Feien anar el gat. Vaig posar en marxa el meu cronòmetre liofilitzat: 2 hores 35 minuts i 21 segons sentint mèu, mèu, mèu.... Em vaig cansar i vaig cridar al telèfon: “Jo no espero cap meumento més”.
I així, mica en mica, va néixer la paraula momento. Després me n’he assabentat que el gat del fil telefònic, de moment, és el president del Minin-steri.
Estic fent unes obres a la xarxa ferroviària que em comunica el pis. I clar, havia de trucar al Ministerio de Fomento. Tot i que era hora punta vaig agafar el telèfon. Ring, Ring. Van despenjar: “Espere un Fomento por favor”.
Jo vaig esperar un Fomento, i un altre, i un altre... I ningú em deia res. Només sentia com a fil musical els operaris de l’AVE de Lleida mentre li canviaven una roda punxada al tren: Mèu, mèu, mèu... Feien anar el gat. Vaig posar en marxa el meu cronòmetre liofilitzat: 2 hores 35 minuts i 21 segons sentint mèu, mèu, mèu.... Em vaig cansar i vaig cridar al telèfon: “Jo no espero cap meumento més”.
I així, mica en mica, va néixer la paraula momento. Després me n’he assabentat que el gat del fil telefònic, de moment, és el president del Minin-steri.
dilluns, d’octubre 17, 2005
Passant de tot
Segle I Dins de la Confusió (D.C.)
Últimes notícies ocorregudes a la República Independent de la Confusió. Tot el que passa, quan passa, a qui li passa, on passa, com passa i per què passa. El nostre lema és: “Passant de tot”.
-Un melindro mor ofegat en un pantà de xocolata desfeta. La policia acusa, presumptament, a la nata d’un delicte d’omissió de socors.
-El Tribunal de Software ha declarat incompatible el matrimoni entre un ordinador i una impressora. Hardware, l’advocat de la parella, ha manifestat que recorrerà la decisió.
-Un taller refusa fer la revisió a un cotxe homosexual al·legant que perd oli.
-Un milió de formigues es manifestem contra la construcció d’una urbanització d’óssos formiguers a escassos dos metres de la seva ciutat. El representant de les formigues ha declarat que “s’han de tenir nassos per donar aquest permís d’obres”.
-El mes d’octubre d’un calendari perd el dies 2, 8, 12 i 24. La resta de dies creu que ha indicis fonamentats que el mes de novembre els ha segrestat i els vendrà per omplir taules de multiplicar infantils. Octubre ha repartir fotos dels dies perduts perquè qualsevol ciutadà que els reconegui avisi a la policia.
Últimes notícies ocorregudes a la República Independent de la Confusió. Tot el que passa, quan passa, a qui li passa, on passa, com passa i per què passa. El nostre lema és: “Passant de tot”.
-Un melindro mor ofegat en un pantà de xocolata desfeta. La policia acusa, presumptament, a la nata d’un delicte d’omissió de socors.
-El Tribunal de Software ha declarat incompatible el matrimoni entre un ordinador i una impressora. Hardware, l’advocat de la parella, ha manifestat que recorrerà la decisió.
-Un taller refusa fer la revisió a un cotxe homosexual al·legant que perd oli.
-Un milió de formigues es manifestem contra la construcció d’una urbanització d’óssos formiguers a escassos dos metres de la seva ciutat. El representant de les formigues ha declarat que “s’han de tenir nassos per donar aquest permís d’obres”.
-El mes d’octubre d’un calendari perd el dies 2, 8, 12 i 24. La resta de dies creu que ha indicis fonamentats que el mes de novembre els ha segrestat i els vendrà per omplir taules de multiplicar infantils. Octubre ha repartir fotos dels dies perduts perquè qualsevol ciutadà que els reconegui avisi a la policia.
divendres, d’octubre 14, 2005
No fumis!!!
Segle I Dins de la Confusió (D.C.)
Es veu que a partir del gener de l’any vinent no es podrà fumar enlloc. De moment el Sr. Enlloc ja treu fum pels queixals. Si volem extingir-lo haurem de tenir alguna idea de bomber. Pensem-hi i després truquem al 080.
Ring, ring. Sí, jo fumo, però el cert és que aquesta nova llei tan se me’n fum. Suposo que el primer dia del 2006 ja no podré usar aquesta darrera expressió, així és que, cada dia, me’n compro vint a l’estanc i les expulso a la cara a tothom. Però què us pensàveu? La cultura fa estossegar.
De totes maneres el que vull exposar amb tota claredat és que aquesta mesura prohibitiva planteja seriosos problemes, per exemple, d’alimentació. Ja li podeu preparar les maletes al salmó fumat. Haureu de rumiar on voleu deportar-lo, però tampoc hi penseu massa no fos cas que us surti fum del cap i vosaltres i el salmó acabeu exiliats a un cendrer.
És cert, n’hi haurà que en sortiran guanyant amb la llei. Ara penso en les formigues, que veuran com la seva població s’incrementarà espectacularment, ja que el fumigar té els dies comptats.
A més, tots esperem amb candeletes que a partir de gener tots els individus que tenen molts fums o se’ls puja el fum al cap quedin aigualits i triomfi la bondat universal, ja sigui en forma de riuada o de inundació. Però perquè això passi els indis i els cow boys hauran de fumar la pipa de la pau, i com que això ho prohibeix la llei, doncs continuarem, com sempre, ben fumuts.
Es veu que a partir del gener de l’any vinent no es podrà fumar enlloc. De moment el Sr. Enlloc ja treu fum pels queixals. Si volem extingir-lo haurem de tenir alguna idea de bomber. Pensem-hi i després truquem al 080.
Ring, ring. Sí, jo fumo, però el cert és que aquesta nova llei tan se me’n fum. Suposo que el primer dia del 2006 ja no podré usar aquesta darrera expressió, així és que, cada dia, me’n compro vint a l’estanc i les expulso a la cara a tothom. Però què us pensàveu? La cultura fa estossegar.
De totes maneres el que vull exposar amb tota claredat és que aquesta mesura prohibitiva planteja seriosos problemes, per exemple, d’alimentació. Ja li podeu preparar les maletes al salmó fumat. Haureu de rumiar on voleu deportar-lo, però tampoc hi penseu massa no fos cas que us surti fum del cap i vosaltres i el salmó acabeu exiliats a un cendrer.
És cert, n’hi haurà que en sortiran guanyant amb la llei. Ara penso en les formigues, que veuran com la seva població s’incrementarà espectacularment, ja que el fumigar té els dies comptats.
A més, tots esperem amb candeletes que a partir de gener tots els individus que tenen molts fums o se’ls puja el fum al cap quedin aigualits i triomfi la bondat universal, ja sigui en forma de riuada o de inundació. Però perquè això passi els indis i els cow boys hauran de fumar la pipa de la pau, i com que això ho prohibeix la llei, doncs continuarem, com sempre, ben fumuts.
dimecres, d’octubre 12, 2005
S.O.S.
Segle I Dins de la Confusió (D.C.)
Bones. Acabo de rebre una enigmàtica i esgarrifosa carta d’un estimat lector que, com a mínim, ens hauria de fer reflexionar a tots plegats una mica. Us la copio tot seguit.
Benvolgut senyor,
Al escriure aquestes ratlles poso en risc la meva vida, però no puc fer una altra cosa que jugar-me-la. Si m’ha estat molt difícil i perillós posar-me en contacte amb vostè és perquè, actualment, visc segrestat i sospito que la meva darrera hora s’apropa. No tinc molt temps. Necessito ajuda i denunciar la meva situació perquè el món mundial s’assabenti del crim terrible que pot succeir aviat.
Sense més detalls aniré al gra. Jo fins fa un parell de dies era un ésser lliure, feliç, amb il·lusió i projectes, vaja, tenia la vida per davant. El cas és que gaudia d’aquest estat existencial mentre em prenia una cafè a una assolellada terrassa d’una població de muntanya i en aquell moment va començar el mal son. Sobtadament un pagès forçut que s’amagava darrera meu em va agafar pel coll sense dir-me ase ni bèstia. A l’altra mà tenia un bastó i no parava d’atonyinar-me.
Van ser 10 minuts eterns fins que aquell monstruós home em va dur a una cabana desmanegada amb dos finestres molt petites on només entra la llum per uns forats diminuts. Al cap d’una estona va venir un altre home suat i que al mirar-me per la finestra va riure ansiosament mentre es fregava les mans. Jo crec que em volen matar. Reclamo protecció a qualsevol Govern mundial que defensi i estimi la llibertat. Tinc els dies comptats. Sisplau, no tardin a venir.
Un gall d’indi.
Bones. Acabo de rebre una enigmàtica i esgarrifosa carta d’un estimat lector que, com a mínim, ens hauria de fer reflexionar a tots plegats una mica. Us la copio tot seguit.
Benvolgut senyor,
Al escriure aquestes ratlles poso en risc la meva vida, però no puc fer una altra cosa que jugar-me-la. Si m’ha estat molt difícil i perillós posar-me en contacte amb vostè és perquè, actualment, visc segrestat i sospito que la meva darrera hora s’apropa. No tinc molt temps. Necessito ajuda i denunciar la meva situació perquè el món mundial s’assabenti del crim terrible que pot succeir aviat.
Sense més detalls aniré al gra. Jo fins fa un parell de dies era un ésser lliure, feliç, amb il·lusió i projectes, vaja, tenia la vida per davant. El cas és que gaudia d’aquest estat existencial mentre em prenia una cafè a una assolellada terrassa d’una població de muntanya i en aquell moment va començar el mal son. Sobtadament un pagès forçut que s’amagava darrera meu em va agafar pel coll sense dir-me ase ni bèstia. A l’altra mà tenia un bastó i no parava d’atonyinar-me.
Van ser 10 minuts eterns fins que aquell monstruós home em va dur a una cabana desmanegada amb dos finestres molt petites on només entra la llum per uns forats diminuts. Al cap d’una estona va venir un altre home suat i que al mirar-me per la finestra va riure ansiosament mentre es fregava les mans. Jo crec que em volen matar. Reclamo protecció a qualsevol Govern mundial que defensi i estimi la llibertat. Tinc els dies comptats. Sisplau, no tardin a venir.
Un gall d’indi.
dilluns, d’octubre 10, 2005
Torna'm el llibre!!!!
Segle I Dins de la Confusió (D.C.)
Una de les poques coses certes d’aquesta vida és que no es pot deixar res a ningú. D’això ja te n’adones quan neixes. Quan estava a la sala de parts li vaig deixar el xumet al bebè del meu costat i encara no me l’ha tornat. Recordo perfectament les seves paraules: “agh..ahu..aga..gooo” (traduït: “Te’l torno d’aquí una estona”). Han passat lustres i lustres i jo em continuo mamant el dit.
No falla mai. Quan algun amic et demana un llibre, una pelí, un CD... El que de veritat t’està dient és que no te’l tornarà mai. Per què ho fan això els amics? Hem de començar a dir les coses pel seu nom. Primer de tot: hem de deixar d’anomenar-los “amics”. Directament són “lladres”. Per Nadal regalar-los-hi unes mitges i un rossinyol (sí està dissecat millor) és un primer pas per fomentar la professió que han escollit.
Segon, per què no diuen: “T’agafo el llibre i no te’l tornaré mai”. No és la sinceritat una de les bases de l’amistat? De què tenen por? Si tant els agrada rapinyar que s’enduguin cada dia les escombraries, la cadira corcada i totes les factures per pagar. La tieta Enriqueta també estaria bé que se l’enduguessin.
No s’ha deixar mai res a ningú. Mai de mai. La millor manera per aconseguir aquest objectiu és tenir la casa ben neta, sense res, només les parets, així ja no et poden demanar cap cosa. Per això només cal cridar a un amic: en pocs minuts et buida la casa de dalt a baix i d’esquerra a dreta. No sé que faríem sense els amics.
Una de les poques coses certes d’aquesta vida és que no es pot deixar res a ningú. D’això ja te n’adones quan neixes. Quan estava a la sala de parts li vaig deixar el xumet al bebè del meu costat i encara no me l’ha tornat. Recordo perfectament les seves paraules: “agh..ahu..aga..gooo” (traduït: “Te’l torno d’aquí una estona”). Han passat lustres i lustres i jo em continuo mamant el dit.
No falla mai. Quan algun amic et demana un llibre, una pelí, un CD... El que de veritat t’està dient és que no te’l tornarà mai. Per què ho fan això els amics? Hem de començar a dir les coses pel seu nom. Primer de tot: hem de deixar d’anomenar-los “amics”. Directament són “lladres”. Per Nadal regalar-los-hi unes mitges i un rossinyol (sí està dissecat millor) és un primer pas per fomentar la professió que han escollit.
Segon, per què no diuen: “T’agafo el llibre i no te’l tornaré mai”. No és la sinceritat una de les bases de l’amistat? De què tenen por? Si tant els agrada rapinyar que s’enduguin cada dia les escombraries, la cadira corcada i totes les factures per pagar. La tieta Enriqueta també estaria bé que se l’enduguessin.
No s’ha deixar mai res a ningú. Mai de mai. La millor manera per aconseguir aquest objectiu és tenir la casa ben neta, sense res, només les parets, així ja no et poden demanar cap cosa. Per això només cal cridar a un amic: en pocs minuts et buida la casa de dalt a baix i d’esquerra a dreta. No sé que faríem sense els amics.
divendres, d’octubre 07, 2005
Coses II
Segle I Dins de la Confusió (D.C.)
Començo a preocupar-me perquè continuen passant coses. La cosa està en que les coses comencin a agafar consciència. Si algun dia les coses deixen de ser coses qui cony farà de cosa?
-Va passar a un bosc. Un home tallava llenya amb una destral quan va tenir la desgràcia de tallar-se una cama en rodó. El llenyador ni es va immutar i va tirar la cama al munt que apilava. “Així hi haurà més llenya”, va reconèixer-li a un esquirol que estava construint la Muralla Xina amb escuradents. La cama era de fusta.
-Un metge acaba de descobrir que la millor manera de prevenir els constipats és beure cervesa. Molta gent afirma que abans de la troballa ja anava tot el dia borratxo. Ja se sap que més val prevenir que curar.
-Paguen 600 mil euros per un cavall anomenat Sánchez. Al conèixer-se la notícia els milers de Sánchez de la ciutat han trucat a la casa de subhastes per saber quant donarien per ells. “Ni un cèntim”, ha contestat el director del negoci. En aquests temps més val ser cavall que persona.
-A un poble una dona s’ha suïcidat perquè el seu marit no havia volgut fer-li un petó en tot un mes. A un altre poble un home s’ha divorciat de la seva dona perquè ella dorm cada nit amb un pijama anti-libidinós. Això passa per viure a pobles diferents. Si s’haguessin conegut tan sols els calia intercanviar-se la parella i tots feliços.
Començo a preocupar-me perquè continuen passant coses. La cosa està en que les coses comencin a agafar consciència. Si algun dia les coses deixen de ser coses qui cony farà de cosa?
-Va passar a un bosc. Un home tallava llenya amb una destral quan va tenir la desgràcia de tallar-se una cama en rodó. El llenyador ni es va immutar i va tirar la cama al munt que apilava. “Així hi haurà més llenya”, va reconèixer-li a un esquirol que estava construint la Muralla Xina amb escuradents. La cama era de fusta.
-Un metge acaba de descobrir que la millor manera de prevenir els constipats és beure cervesa. Molta gent afirma que abans de la troballa ja anava tot el dia borratxo. Ja se sap que més val prevenir que curar.
-Paguen 600 mil euros per un cavall anomenat Sánchez. Al conèixer-se la notícia els milers de Sánchez de la ciutat han trucat a la casa de subhastes per saber quant donarien per ells. “Ni un cèntim”, ha contestat el director del negoci. En aquests temps més val ser cavall que persona.
-A un poble una dona s’ha suïcidat perquè el seu marit no havia volgut fer-li un petó en tot un mes. A un altre poble un home s’ha divorciat de la seva dona perquè ella dorm cada nit amb un pijama anti-libidinós. Això passa per viure a pobles diferents. Si s’haguessin conegut tan sols els calia intercanviar-se la parella i tots feliços.
dimecres, d’octubre 05, 2005
Coses
Segle I Dins de la Confusió (D.C.)
A la vida passen moltes coses. Aquests darrers dies n’han passat moltes. Pel que afirmen els entesos en cosologia encara n’han de passar més. De moment detallo coses que han passat al meu voltant i que, pel que jo sé, ningú se n’ha assabentat, ja que altres experts creuen que només es tracten de coses.
-Un home ha venut la seva dona per 10 euros. Al conèixer la notícia la dona va esclatar d’alegria i va afirmar que aquesta quantitat és molt més elevada de la que ella hauria ofert per ell.
-Segons un rigorós informe elaborat per Santa Llúcia, patrona de la música, a moltes esglésies els organistes són dones. Ja es sospitava que des de temps immemorials les dones són aficionades a tocar instruments. Però, a més, resulta que una gran quantitat d’aquestes dones fugen amb els capellans. Això també és un fet natural, ja que en la música d’orgue són molt freqüents les fugues.
-Una bella senyoreta ha portat un jove als tribunals i li reclama danys i perjudicis al·legant que li havia donat un petó. El vell jutge ha condemnat el jove a pagar sis mil euros a la damisel·la. Després de la sentència el jove ha declarat que es mor de ganes que la noia li doni un petó per reclamar danys i perjudicis. Ella ha preferit morrejar-se el jutge. Pel que sembla no hi haurà denúncia.
-Un senyor va entrar a l’estudi d’un conegut escultor per preguntar-li quan li faria pagar per un bust eqüestre d’ell mateix. L’escultor va respondre que hihihihihihihihi....... El client ho va trobar barat i per celebrar el tracte van brindar amb palla.
A la vida passen moltes coses. Aquests darrers dies n’han passat moltes. Pel que afirmen els entesos en cosologia encara n’han de passar més. De moment detallo coses que han passat al meu voltant i que, pel que jo sé, ningú se n’ha assabentat, ja que altres experts creuen que només es tracten de coses.
-Un home ha venut la seva dona per 10 euros. Al conèixer la notícia la dona va esclatar d’alegria i va afirmar que aquesta quantitat és molt més elevada de la que ella hauria ofert per ell.
-Segons un rigorós informe elaborat per Santa Llúcia, patrona de la música, a moltes esglésies els organistes són dones. Ja es sospitava que des de temps immemorials les dones són aficionades a tocar instruments. Però, a més, resulta que una gran quantitat d’aquestes dones fugen amb els capellans. Això també és un fet natural, ja que en la música d’orgue són molt freqüents les fugues.
-Una bella senyoreta ha portat un jove als tribunals i li reclama danys i perjudicis al·legant que li havia donat un petó. El vell jutge ha condemnat el jove a pagar sis mil euros a la damisel·la. Després de la sentència el jove ha declarat que es mor de ganes que la noia li doni un petó per reclamar danys i perjudicis. Ella ha preferit morrejar-se el jutge. Pel que sembla no hi haurà denúncia.
-Un senyor va entrar a l’estudi d’un conegut escultor per preguntar-li quan li faria pagar per un bust eqüestre d’ell mateix. L’escultor va respondre que hihihihihihihihi....... El client ho va trobar barat i per celebrar el tracte van brindar amb palla.
dilluns, d’octubre 03, 2005
Tic-tac
Segle I Dins de la Confusió (D.C.)
És un fet que cada cop hi ha més gent que marxa a viure fora de la ciutat. Les causes de la fugida són diverses: el preu dels pisos; la qualitat de vida; l’stres; l’squatre; l’scinc... Així és normal que el primer que fas quan obres la porta de la teva llampant casa adossada és comprar un rellotge: tic-tac, tic-tac, tic-tac...
Aquí comença el problema, amb el tic-tac. Si a una cosa no està acostumat qualsevol urbanita és al silenci. Amb el silenci el rellotge s’anima, pren vida i xerra pels descosits (d’aquí l’escandalós preu de la mà d’obra de les modistes). Els Jutjats de Cinquena Instància estan plens de denúncies de ciutadans que reclamen l’allunyament cautelar dels seus rellotges com a mínim a 10 hores, 35 minuts i 15 segons de la seva llar (als rellotges de sol se’ls condemna directament a fer treballs forçats a l’ombra).
El cas de l’home que s’amaga sota les sigles R.I.P. és letal. Aquest ciutadà cada cop que arribava a casa després de treballar havia de suportar com el seu rellotge de paret li explicava sense parar tota mena de batalletes temporals (tan en versió A.M. com en P.M.): La primera i la segona Guerra Mundial; la de Corea, Vietnam, Golf, Iraq... Una nit, mentre el rellotge narrava la seva participació a la guerra de Crimea, l’home va dir prou i va llençar el seu sopar contra la paret. Al rellotge li va arribar la seva hora i va morir víctima d’un atac de mandonguilles amb sèpia.
Els crims s’estenen al llarg de la nostra geografia i les autoritats afirmen que cada 10 minuts i 40 segons mor un rellotge. De fet, una darrera notícia ens informa que el rellotge que havia mesurat aquesta estadística l’acaba d’asfixiar el seu propietari amb una bossa de plàstic de supermercat d’ofertes.
Per ser encara més precisos al meu rellotge de paret li queden de vida 10, 9, 8, 7... Clock! Clock,! Clock!... Per alguna cosa havia de servir el rellotge de polsera que em van regalar per la comunió: és un assassí del temps.
És un fet que cada cop hi ha més gent que marxa a viure fora de la ciutat. Les causes de la fugida són diverses: el preu dels pisos; la qualitat de vida; l’stres; l’squatre; l’scinc... Així és normal que el primer que fas quan obres la porta de la teva llampant casa adossada és comprar un rellotge: tic-tac, tic-tac, tic-tac...
Aquí comença el problema, amb el tic-tac. Si a una cosa no està acostumat qualsevol urbanita és al silenci. Amb el silenci el rellotge s’anima, pren vida i xerra pels descosits (d’aquí l’escandalós preu de la mà d’obra de les modistes). Els Jutjats de Cinquena Instància estan plens de denúncies de ciutadans que reclamen l’allunyament cautelar dels seus rellotges com a mínim a 10 hores, 35 minuts i 15 segons de la seva llar (als rellotges de sol se’ls condemna directament a fer treballs forçats a l’ombra).
El cas de l’home que s’amaga sota les sigles R.I.P. és letal. Aquest ciutadà cada cop que arribava a casa després de treballar havia de suportar com el seu rellotge de paret li explicava sense parar tota mena de batalletes temporals (tan en versió A.M. com en P.M.): La primera i la segona Guerra Mundial; la de Corea, Vietnam, Golf, Iraq... Una nit, mentre el rellotge narrava la seva participació a la guerra de Crimea, l’home va dir prou i va llençar el seu sopar contra la paret. Al rellotge li va arribar la seva hora i va morir víctima d’un atac de mandonguilles amb sèpia.
Els crims s’estenen al llarg de la nostra geografia i les autoritats afirmen que cada 10 minuts i 40 segons mor un rellotge. De fet, una darrera notícia ens informa que el rellotge que havia mesurat aquesta estadística l’acaba d’asfixiar el seu propietari amb una bossa de plàstic de supermercat d’ofertes.
Per ser encara més precisos al meu rellotge de paret li queden de vida 10, 9, 8, 7... Clock! Clock,! Clock!... Per alguna cosa havia de servir el rellotge de polsera que em van regalar per la comunió: és un assassí del temps.
divendres, de setembre 30, 2005
Què regalar per una boda?
Segle I Dins de la Confusió (D.C.)
Parlem de porcades. Una porcada és quan els teus amics decideixen casar-se un darrera l’altre. Això que cony és? Una boda? O la cua de la carnisseria? Ja que hi som, sabeu on puc trobar costelles de xai a bon preu? Sí? No? Algú té alguna cosa dir? (Adam? Eva?). Doncs el que ha tallat el ganivet que no ho uneixi l’home.
Davant l’anunci d’un casori tothom fa cara de carn picada, perquè la notícia el primer que fa és esquarterar-te les butxaques: vestits, sabates, desodorants, tapper-ware per guardar les sobres... I regals!!! Poca broma. Un estudi de l’Associació de Papers d’Embalar Unificats (A.P.E.U. L’entitat encara no disposa de vehicle motoritzat) afirma que perdem una mitja de 10 dies a l’any pensant què regalarem als nuvis. I això per cada casament!!!
Deixem-nos de fer el paperina i cremem els calendaris. Un servidor (de gas-oil) des de fa 25 bodes regala el mateix: un tallador d’anells. No sabeu el que és un tallador d’anells? Fàcil. Això és un estri que usen els professionals de la salut (hip, hip..) quan, per exemple, ens colpegem un dit, ja que, aleshores, aquest s’inflama i si portem un anell difícilment sortirà així és que: “Crack!”
Ara és l’hora Segadors, ja que en els dies on la meitat de bodes acaben en separació un tallador d’anells és un regal pràctic, sa i sobretot ple de futur. És clar, el dia que et separes doncs vas a la farmaciola i agafes el tallador d’anells: el matrimoni queda serrat en pocs segons. Amb l’avantatge afegida que el polsim que s’esmicoli durant la ruptura material ens servirà per pagar els advocats i alguna sessió de frenopàtic o callista. Una aliança matrimonial és com el porc: tot s’aprofita.
Fent el mandongo porcí (t’has quedat el meu budell, reina?) ens n’adonarem que el món és carn d’olla. Tenim extintors; assegurances; preservatius; cinturons; alarmes... La nostra societat vol mantenir a ratlla el risc, però una institució tan perillosa com el matrimoni no disposa d’un senzill i efectiu tallador d’anells com a kit obligatori. Doncs això, me’n vaig a la carnisseria a veure si m’esquarteren un xai que avui s’ha separat d’una musaranya. Be, be, be.....
Parlem de porcades. Una porcada és quan els teus amics decideixen casar-se un darrera l’altre. Això que cony és? Una boda? O la cua de la carnisseria? Ja que hi som, sabeu on puc trobar costelles de xai a bon preu? Sí? No? Algú té alguna cosa dir? (Adam? Eva?). Doncs el que ha tallat el ganivet que no ho uneixi l’home.
Davant l’anunci d’un casori tothom fa cara de carn picada, perquè la notícia el primer que fa és esquarterar-te les butxaques: vestits, sabates, desodorants, tapper-ware per guardar les sobres... I regals!!! Poca broma. Un estudi de l’Associació de Papers d’Embalar Unificats (A.P.E.U. L’entitat encara no disposa de vehicle motoritzat) afirma que perdem una mitja de 10 dies a l’any pensant què regalarem als nuvis. I això per cada casament!!!
Deixem-nos de fer el paperina i cremem els calendaris. Un servidor (de gas-oil) des de fa 25 bodes regala el mateix: un tallador d’anells. No sabeu el que és un tallador d’anells? Fàcil. Això és un estri que usen els professionals de la salut (hip, hip..) quan, per exemple, ens colpegem un dit, ja que, aleshores, aquest s’inflama i si portem un anell difícilment sortirà així és que: “Crack!”
Ara és l’hora Segadors, ja que en els dies on la meitat de bodes acaben en separació un tallador d’anells és un regal pràctic, sa i sobretot ple de futur. És clar, el dia que et separes doncs vas a la farmaciola i agafes el tallador d’anells: el matrimoni queda serrat en pocs segons. Amb l’avantatge afegida que el polsim que s’esmicoli durant la ruptura material ens servirà per pagar els advocats i alguna sessió de frenopàtic o callista. Una aliança matrimonial és com el porc: tot s’aprofita.
Fent el mandongo porcí (t’has quedat el meu budell, reina?) ens n’adonarem que el món és carn d’olla. Tenim extintors; assegurances; preservatius; cinturons; alarmes... La nostra societat vol mantenir a ratlla el risc, però una institució tan perillosa com el matrimoni no disposa d’un senzill i efectiu tallador d’anells com a kit obligatori. Doncs això, me’n vaig a la carnisseria a veure si m’esquarteren un xai que avui s’ha separat d’una musaranya. Be, be, be.....
dimecres, de setembre 28, 2005
Ruffles Matutano: un filòsof d'avui
Segle I Dins de la Confusió (D.C.)
L’altre dia vaig caure rodolant per les escales. Quina hòstia! No passeu esma per mi, aquell accident em va obrir els ulls i ja mai més sortiré de casa amb una bena lligada al cap. Però bé, jo jeia a terra i la dona de fer feines passava el mocho damunt el meu cos. A més de ser agradable, allò em va anar molt bé perquè no m’havia rentat la cara i tot el que et puguis estalviar en sabó és aigua beneïda.
El cas és que va ser en aquell moment terrenal que, per primer cop a la vida, em vaig preguntar si la terra és plana o rodona. Deixo pels científics hipòtesis més agosarades que podrien definir la terra en forma de rodolí, heptàgon coxial, paral·lel gimnàstic o bé metre de modista.
Difícil qüestió: Plana? Rodona? Tenia raó Galileu, o potser qualsevol Galifardeu? A vegades t’has de fotre una hòstia, però una senyora hòstia per lligar caps i dones, perquè no és el mateix el senyor Hosti, que la senyora Hòstia. Doncs la senyora i jo jèiem a terra dins una dolorosa unió quan vaig veure que s’arrossegava per allà una bossa de patates Ruffles Matutano rebregada i mig buida. També passava per allà un ratolí conduint una furgoneta de missatgeria express. Li va lliurar un paquet immens a un microbi i va fotre el camp. A terra passen moltes coses.
Tot i que al microbi li van caure un parell d’euros del canvi, jo només tenia ulls per la bossa. Des de terra estant vaig allargar el braç com vaig poder i vaig agafar una patata. “Groga i ondulant”, vaig pensar mentre la guaitava. Xas! I no és així l’existència? Ondulant! Amunt i avall, adés puges, ara baixes. Ruffles Matutano és el gran filòsof dels nostres temps! I tots nosaltres estem engreixats de filosofia. Hmmm!
És clar! Només restava un dubte. Molt bé, ondulant, però groga? La resposta la vaig tenir quan mirava la dona de fer feines que ara em volia passar l’aspirador per les butxaques. Era xinesa! Matutano, a més de filòsof és profeta. El groc patater pronostica el triomf i l’hegemonia de l’imperi xinès a tot el planeta. Em vaig aixecar, me’n vaig anar a dinar a un xino amb la bossa de patates i amb la senyora hòstia a les esquenes. Com sempre vaig pagar jo.
L’altre dia vaig caure rodolant per les escales. Quina hòstia! No passeu esma per mi, aquell accident em va obrir els ulls i ja mai més sortiré de casa amb una bena lligada al cap. Però bé, jo jeia a terra i la dona de fer feines passava el mocho damunt el meu cos. A més de ser agradable, allò em va anar molt bé perquè no m’havia rentat la cara i tot el que et puguis estalviar en sabó és aigua beneïda.
El cas és que va ser en aquell moment terrenal que, per primer cop a la vida, em vaig preguntar si la terra és plana o rodona. Deixo pels científics hipòtesis més agosarades que podrien definir la terra en forma de rodolí, heptàgon coxial, paral·lel gimnàstic o bé metre de modista.
Difícil qüestió: Plana? Rodona? Tenia raó Galileu, o potser qualsevol Galifardeu? A vegades t’has de fotre una hòstia, però una senyora hòstia per lligar caps i dones, perquè no és el mateix el senyor Hosti, que la senyora Hòstia. Doncs la senyora i jo jèiem a terra dins una dolorosa unió quan vaig veure que s’arrossegava per allà una bossa de patates Ruffles Matutano rebregada i mig buida. També passava per allà un ratolí conduint una furgoneta de missatgeria express. Li va lliurar un paquet immens a un microbi i va fotre el camp. A terra passen moltes coses.
Tot i que al microbi li van caure un parell d’euros del canvi, jo només tenia ulls per la bossa. Des de terra estant vaig allargar el braç com vaig poder i vaig agafar una patata. “Groga i ondulant”, vaig pensar mentre la guaitava. Xas! I no és així l’existència? Ondulant! Amunt i avall, adés puges, ara baixes. Ruffles Matutano és el gran filòsof dels nostres temps! I tots nosaltres estem engreixats de filosofia. Hmmm!
És clar! Només restava un dubte. Molt bé, ondulant, però groga? La resposta la vaig tenir quan mirava la dona de fer feines que ara em volia passar l’aspirador per les butxaques. Era xinesa! Matutano, a més de filòsof és profeta. El groc patater pronostica el triomf i l’hegemonia de l’imperi xinès a tot el planeta. Em vaig aixecar, me’n vaig anar a dinar a un xino amb la bossa de patates i amb la senyora hòstia a les esquenes. Com sempre vaig pagar jo.
dimarts, de setembre 27, 2005
L'home que es va convertir en anti-depressiu
Segle I Dins de la Confusió (D.C.)
Quan estic deprimit m'aixeco ben d'hora i me'n vaig a un banc o a una caixa (sí aquesta és forta, millor). Tothom em somriu. Salto de taula en taula dels empleats i en cinc minuts ja tinc l'auto estima al capdemunt de les Torres Petrona de Kuala Lumpur (452 metres, i 20 maitres treballant-hi); de pas reparteixo unes quantes targetes del meu dentista (el Dr. Seny).
Com es pot somriure a les 8 del matí? Això li pregunto sempre a la meua caixera favorita. Fins que vaig descobrir que tenia un platan atravessat a la boca (Ep! Ben pelat, eh!) El dia que signava el crèdit per comprar-me un tallador -wi-fi- de pèls de nas em va confessar que el seu hobby era preparar banana-split. Per dir-me això després em va cobrar unes peles de comissió.
Amb això no vull dir que tots els treballadors de les caixes tinguin un platan a la boca, perquè, per exemple, en conec un que té un ciri pasqual XXL. El terra sempre està net perquè l'encera sense parar, a preu fet. A veure, cadascun passa el mocho com vol, això és un fet, i és d'agrair que tota aquesta gent t'ensenyi la boca a primera hora del matí, perquè d'això és tracta: d'obrir la boca. De fet, els treballadors de les caixes estan obligats a somriure perquè així semblen una guardiola. Així és del tot normal que amb aquesta mutació simbòlica, de tant en tant, al client li vinguin ganes de rebentar la guardiola, a veure què hi ha dins, oi?
Lamento dir-vos que cada cop que he trencat la guardiola-caixer no he trobat res a dins. Només trossos de platan, cera, ascles de bumerang, motlles d'amortidor d'un Citröen 2CV, bocins de l'espasa d'un fakir esquimal, trossos de la cua d'un lleó dissecat... En fi, coses que no em donen punts estrella. A aquest pas mai podré aconseguir l'estufa de butano que només costa 2 milions de punts. Em sembla que m'hauré d'obrir el cap i que els punts que queden me'ls donin a l'hospital.
El cas és que fa un parell de dies estava deprimit i per alegrar-me vaig anar a la caixa. Ai las! La meua caixera no somreia, el seu company tampoc i el que estava intentant obrir la caixa forta amb un soplete menys. A ella no li havia arribat encara el carregament de platans i a l'altre el de ciris (tot i que havia aconseguit fer un ciri liliputenc amb la cera de les orelles). Vaja, que no sabia que dir-los-hi davant aquelles cares de tristesa, així és que vaig decidir anar per feina i demanar un préstec: es van esbellegar de riure. De fet, fa dies que no paren de riure. I m'han dit que ja no fan servir platans ni ciris per somriure: jo m'he convertit en el seu anti-depressiu. Gràcies a això he trobat feina, ja que els de la caixa em paguen un sou perquè cada matí passi per totes les oficines de la ciutat i demani un préstec: tothom riu.
Quan estic deprimit m'aixeco ben d'hora i me'n vaig a un banc o a una caixa (sí aquesta és forta, millor). Tothom em somriu. Salto de taula en taula dels empleats i en cinc minuts ja tinc l'auto estima al capdemunt de les Torres Petrona de Kuala Lumpur (452 metres, i 20 maitres treballant-hi); de pas reparteixo unes quantes targetes del meu dentista (el Dr. Seny).
Com es pot somriure a les 8 del matí? Això li pregunto sempre a la meua caixera favorita. Fins que vaig descobrir que tenia un platan atravessat a la boca (Ep! Ben pelat, eh!) El dia que signava el crèdit per comprar-me un tallador -wi-fi- de pèls de nas em va confessar que el seu hobby era preparar banana-split. Per dir-me això després em va cobrar unes peles de comissió.
Amb això no vull dir que tots els treballadors de les caixes tinguin un platan a la boca, perquè, per exemple, en conec un que té un ciri pasqual XXL. El terra sempre està net perquè l'encera sense parar, a preu fet. A veure, cadascun passa el mocho com vol, això és un fet, i és d'agrair que tota aquesta gent t'ensenyi la boca a primera hora del matí, perquè d'això és tracta: d'obrir la boca. De fet, els treballadors de les caixes estan obligats a somriure perquè així semblen una guardiola. Així és del tot normal que amb aquesta mutació simbòlica, de tant en tant, al client li vinguin ganes de rebentar la guardiola, a veure què hi ha dins, oi?
Lamento dir-vos que cada cop que he trencat la guardiola-caixer no he trobat res a dins. Només trossos de platan, cera, ascles de bumerang, motlles d'amortidor d'un Citröen 2CV, bocins de l'espasa d'un fakir esquimal, trossos de la cua d'un lleó dissecat... En fi, coses que no em donen punts estrella. A aquest pas mai podré aconseguir l'estufa de butano que només costa 2 milions de punts. Em sembla que m'hauré d'obrir el cap i que els punts que queden me'ls donin a l'hospital.
El cas és que fa un parell de dies estava deprimit i per alegrar-me vaig anar a la caixa. Ai las! La meua caixera no somreia, el seu company tampoc i el que estava intentant obrir la caixa forta amb un soplete menys. A ella no li havia arribat encara el carregament de platans i a l'altre el de ciris (tot i que havia aconseguit fer un ciri liliputenc amb la cera de les orelles). Vaja, que no sabia que dir-los-hi davant aquelles cares de tristesa, així és que vaig decidir anar per feina i demanar un préstec: es van esbellegar de riure. De fet, fa dies que no paren de riure. I m'han dit que ja no fan servir platans ni ciris per somriure: jo m'he convertit en el seu anti-depressiu. Gràcies a això he trobat feina, ja que els de la caixa em paguen un sou perquè cada matí passi per totes les oficines de la ciutat i demani un préstec: tothom riu.
dimecres, de juliol 06, 2005
Una malaltia dels nostres temps: l'esquerrà arrítmic
Segle I Dins de la Confusió
Jo tinc moltes coses en comú amb Fidel Castro, Paul McCartney, Greta Garbo, Ronald Regan, Napoléo, Nicole Kidman, Pelé, George Michael, Joanna d'Arc, Jimi Hendrix, Leonardo da Vinci, Marilyn Monroe, Bill Clinton, Chaplin, Robert de Niro, Phil Collins, Juli Cesar, Alexandre Magne, Harpo Marx, Mark Twain, Julia Roberts, Rockfeller, Lluís XVI, Maradona, Carlemagne, Robert Redford, Uri Geller, Jack l'esbudellador, Lewis Carroll, Kurt Cobain, Ramses II, Tom Cruise, Cole Porter, Miquel Àngel, Tippi Hedren, Ringo Starr, Paul Klee, George Bush, Rafael, Emma Thompson, Rock Hudson, Cruyff......... Ells, com jo, hem passat a la història i som esquerrans.
Diuen que els esquerran som un 10% de la població mundial, que som genis i que els nostres hemisferis van al revés que la resta del planeta. Tot això està molt bé, però hi ha una modalitat d'esquerrà que la ciència encara no ha descobert. De fet només hi ha un cas i sóc jo, es tracta de l'esquerra arrítmic (més conegut com EA: Escorpènid Acantodàctil)). L'EA no té sentit del ritme, per dir-ho en termes de la neurohipòfisi barotermògrafa: és un paralític del ritme (científicament un jejú jebuseu). No puc ballar, no puc seguir el ritme de la música (ni ella a mi), no he pogut practicar mai gimnàstica rítmica (ni amb la professora), al seu dia no vaig poder comprar-me el SEAT Ritmo.... Tota una sèrie de desgràcies que m'obstaculitzen portar una vida normal i corrent (a 220w).¨
Els experts en penthemímera per fi s'han posat d'acord: la primera conseqüència de l'EA és l'alcoholisme (o nimbostratus nidorós). Puc corroborar-ho en primera persona (tinc uns vasos buits que ho demostren). En una discoteca, bar, festa o en qualsevol situació d'alt contingut rítmic (moment conegut com solifluxió de lúzula) la paràlisi s'activa immediatament i l'EA fa un bot sobtat (autopropulsat per la substància del cloroprè meleagrídid) cap a la barra (no, la de la gimnàstica, no, la que hi ha ampolles d'alcohol). La immobilització és permanent fins que el ritme s'atura (és tracta del final premonstratès). Davant la barra l'EA no pot fer més que consumir quantitats ingents d'alcohol (és la fase nigerokurdufaniana). I tot sempre acaba de la mateixa manera (en aquests casos la piloroplàstia sericítica ens pot ajudar). Així nit rera nit, dia rera dia, setmana rera setmana... L'EA no ho té fàcil per viure en aquest planeta i tampoc té tants diners per seguir aquest ritme. Ah!!!! Maleïda paraula ja m'està fent efecte el cloroprè meleagrídid. Sisplau, cambrer, un gin-tonic! Que pagui Fidel Castro, que només és esquerrà.
Jo tinc moltes coses en comú amb Fidel Castro, Paul McCartney, Greta Garbo, Ronald Regan, Napoléo, Nicole Kidman, Pelé, George Michael, Joanna d'Arc, Jimi Hendrix, Leonardo da Vinci, Marilyn Monroe, Bill Clinton, Chaplin, Robert de Niro, Phil Collins, Juli Cesar, Alexandre Magne, Harpo Marx, Mark Twain, Julia Roberts, Rockfeller, Lluís XVI, Maradona, Carlemagne, Robert Redford, Uri Geller, Jack l'esbudellador, Lewis Carroll, Kurt Cobain, Ramses II, Tom Cruise, Cole Porter, Miquel Àngel, Tippi Hedren, Ringo Starr, Paul Klee, George Bush, Rafael, Emma Thompson, Rock Hudson, Cruyff......... Ells, com jo, hem passat a la història i som esquerrans.
Diuen que els esquerran som un 10% de la població mundial, que som genis i que els nostres hemisferis van al revés que la resta del planeta. Tot això està molt bé, però hi ha una modalitat d'esquerrà que la ciència encara no ha descobert. De fet només hi ha un cas i sóc jo, es tracta de l'esquerra arrítmic (més conegut com EA: Escorpènid Acantodàctil)). L'EA no té sentit del ritme, per dir-ho en termes de la neurohipòfisi barotermògrafa: és un paralític del ritme (científicament un jejú jebuseu). No puc ballar, no puc seguir el ritme de la música (ni ella a mi), no he pogut practicar mai gimnàstica rítmica (ni amb la professora), al seu dia no vaig poder comprar-me el SEAT Ritmo.... Tota una sèrie de desgràcies que m'obstaculitzen portar una vida normal i corrent (a 220w).¨
Els experts en penthemímera per fi s'han posat d'acord: la primera conseqüència de l'EA és l'alcoholisme (o nimbostratus nidorós). Puc corroborar-ho en primera persona (tinc uns vasos buits que ho demostren). En una discoteca, bar, festa o en qualsevol situació d'alt contingut rítmic (moment conegut com solifluxió de lúzula) la paràlisi s'activa immediatament i l'EA fa un bot sobtat (autopropulsat per la substància del cloroprè meleagrídid) cap a la barra (no, la de la gimnàstica, no, la que hi ha ampolles d'alcohol). La immobilització és permanent fins que el ritme s'atura (és tracta del final premonstratès). Davant la barra l'EA no pot fer més que consumir quantitats ingents d'alcohol (és la fase nigerokurdufaniana). I tot sempre acaba de la mateixa manera (en aquests casos la piloroplàstia sericítica ens pot ajudar). Així nit rera nit, dia rera dia, setmana rera setmana... L'EA no ho té fàcil per viure en aquest planeta i tampoc té tants diners per seguir aquest ritme. Ah!!!! Maleïda paraula ja m'està fent efecte el cloroprè meleagrídid. Sisplau, cambrer, un gin-tonic! Que pagui Fidel Castro, que només és esquerrà.
divendres, de juliol 01, 2005
La setena vida del meu gat
Segle I Dins de la Confusió (D.C.)
Demano perdó perquè he estat un dies sense poder escriure, però és que la feina se'm menjava (li dones un dit i et mossega tot el braç). Estava dissecant una família de formigues que va morir en un vol de mosca. Abans però tenia que acabar-li el taüt a un ós formiguer i no hi havia manera de fer-li passar la trompa, vull dir que encara anava ben gat. I en aquell moment se'm va pujar la mosca al nas. Entre la ferralla de la mosca (va ser un sinistre total) i el nas de l'ós (un riu de whisky) només em faltava que el meu gat patís un atemptat. Per sort va sortir-ne sa i estalvi (sí, té els diners a la Caixa).
No m'estranya que acabés passant això: potser és culpa meva. Ja fa temps que m'envien anònims amenaçant-me que no continuï parlant tant dels meus gats. Per què? Si hi ha éssers assenyats al planeta aquests són els meus gats. Ara no és el moment de raonar-ho abastament però farem un aperitiu (va bé un gin-tonic?).
Jo acostumo a tenir converses serioses amb els meus gats. Vull dir amb això que els meus minins estan al cas del què passa al món, i per suposat de la cotització de la rata a la borsa. Aquesta setmana un d’ells llegia el diari i al cap d’una estona em clava la mirada i em diu: “Què en penses de la secció de necrològiques?” Els meus gats són així de profunds (viuen al subterrani). Doncs jo que romancejo i només se m’acut un “psé” com a resposta. I clar, ell davant algú que no té arguments se li estarrufa el pèl i no para de fer marrameus. Jo sempre el renyo, perquè aquest posat no l’afavoreix gaire, però ell diu que està de moda. Semblem un matrimoni.
“Quan es mort algun gat no surt a cap diari!”, afirma llepant-se els bigotis. Té raó la bèstia. "Però vosaltres teniu set vides!", li dic. Sense immutar-se respon: "Per això mateix no sortim a les necrològiques, perquè ens deixaríem el patrimoni en esqueles i funerals". Cony de gat! Després em va explicar que ell ja ha mort sis vegades i que mai ningú se n'ha assabentat. O sigui que li'n queda una i cap al Clot (sempre havia volgut viure en aquest barri de Barcelona). Però amb tot el que s'ha estalviat en preparatius fúnebres s'ha comprat un xalet a Cabo Ratón (als EUA).
Va ser dir-ho, anar cap a la cuina, i sentir l'explosió: una rata bomba dins el pot de llet. No, aquest cop jo no hi he tingut res a veure. L'atemptat va ser obra d'un escamot de la Funerària Felina Finlandesa (FFF!!!!). El meu gat no havia pagat cap quota dels seus serveis, però l'esquela i el funeral li han sortit gratis. Vaja, que els humans hem de pagar fins i tot per morir-nos, així com volen que no parli del meu gat: el gran vividor. Jo me'n vaig a embalsamar càdavers de iogurts caducats per guanyar quatre rals i comprar-me un altre gat.
Demano perdó perquè he estat un dies sense poder escriure, però és que la feina se'm menjava (li dones un dit i et mossega tot el braç). Estava dissecant una família de formigues que va morir en un vol de mosca. Abans però tenia que acabar-li el taüt a un ós formiguer i no hi havia manera de fer-li passar la trompa, vull dir que encara anava ben gat. I en aquell moment se'm va pujar la mosca al nas. Entre la ferralla de la mosca (va ser un sinistre total) i el nas de l'ós (un riu de whisky) només em faltava que el meu gat patís un atemptat. Per sort va sortir-ne sa i estalvi (sí, té els diners a la Caixa).
No m'estranya que acabés passant això: potser és culpa meva. Ja fa temps que m'envien anònims amenaçant-me que no continuï parlant tant dels meus gats. Per què? Si hi ha éssers assenyats al planeta aquests són els meus gats. Ara no és el moment de raonar-ho abastament però farem un aperitiu (va bé un gin-tonic?).
Jo acostumo a tenir converses serioses amb els meus gats. Vull dir amb això que els meus minins estan al cas del què passa al món, i per suposat de la cotització de la rata a la borsa. Aquesta setmana un d’ells llegia el diari i al cap d’una estona em clava la mirada i em diu: “Què en penses de la secció de necrològiques?” Els meus gats són així de profunds (viuen al subterrani). Doncs jo que romancejo i només se m’acut un “psé” com a resposta. I clar, ell davant algú que no té arguments se li estarrufa el pèl i no para de fer marrameus. Jo sempre el renyo, perquè aquest posat no l’afavoreix gaire, però ell diu que està de moda. Semblem un matrimoni.
“Quan es mort algun gat no surt a cap diari!”, afirma llepant-se els bigotis. Té raó la bèstia. "Però vosaltres teniu set vides!", li dic. Sense immutar-se respon: "Per això mateix no sortim a les necrològiques, perquè ens deixaríem el patrimoni en esqueles i funerals". Cony de gat! Després em va explicar que ell ja ha mort sis vegades i que mai ningú se n'ha assabentat. O sigui que li'n queda una i cap al Clot (sempre havia volgut viure en aquest barri de Barcelona). Però amb tot el que s'ha estalviat en preparatius fúnebres s'ha comprat un xalet a Cabo Ratón (als EUA).
Va ser dir-ho, anar cap a la cuina, i sentir l'explosió: una rata bomba dins el pot de llet. No, aquest cop jo no hi he tingut res a veure. L'atemptat va ser obra d'un escamot de la Funerària Felina Finlandesa (FFF!!!!). El meu gat no havia pagat cap quota dels seus serveis, però l'esquela i el funeral li han sortit gratis. Vaja, que els humans hem de pagar fins i tot per morir-nos, així com volen que no parli del meu gat: el gran vividor. Jo me'n vaig a embalsamar càdavers de iogurts caducats per guanyar quatre rals i comprar-me un altre gat.
dilluns, de juny 27, 2005
Els pisos baixen
Segle I Dins de la Confusió (D.C.)
No hi ha dubte, els preus dels pisos estan estacionats. De fet, cada dia, quan surto de casa veig molta gent que viu al cotxe. Pot haver-hi una prova més clara que la bombolla immobiliària s'està aturant? Jo i el sabó de panís transgènic creiem que no. De fet ja fa temps que tenim senyals (la de stop i cediu el pas sobretot) que ens indiquen que accedir a una vivenda és cada dia més fàcil. Ho demostraré.
Hi ha gent que veu difícil, per exemple, poder pagar un pis de setanta milions de pessetes. Per què? Us fan por els diners? Ca! Tothom sap que als bancs hi ha diners a dojo i per tothom, només cal comprar una pistola i una mitja -una inversió mínima- i agafar els que vulgueu (això sí, porteu bosses). Que us priva de fer això? En aquesta vida s'ha de ser decidit! Proveu-ho, i a sobre uns donaran caramels. L'existència és més dolça del que sembla.
Però clar, podeu trobar-vos que no sabeu obrir caixes fortes. Això ja ho té la ignorància. No teniu estudis suficients? L'educació en aquest país està fatal! Bé, no patiu, hi ha més opcions. Què hem dit, un pis de seixanta milions? Fàcil! Mireu, suposo que tots teniu amics (m'agradaria pensar que sí). Un dia els reuniu a casa vostra, és a dir, al cotxe. Quants amics han de venir? Doncs com més millor. L'ideal serien uns 70 amics (tranquils, hi caben de sobres. 25 a l'interior, 25 al motor i 25 al maletero. Estareu ben amples). I, pràcticament, ja està tot fet. Cada amic dóna un milio de pessetes i així ja podeu comprar el pis. Per un pis que val 70 milions només haureu pagat un milió! Increïble, oi? Però cert, ben cert.
Podeu optar per viure els 70 al pis, o bé per passar-hi una setmana cadascun. Vosaltres decidiu. Així tot és més fàcil i econòmic: un compra la tele, l'altre la nevera, el de més enllà la torradora... En un plis plas teniu un pis amb totes les comoditats. Sereu l'enveja de tothom. A més, qui no us diu que d'aquella germanor puguin sortir futures parelles, i d'aquestes més fills. En un tres i no res haureu format un poble, que dic un poble, tota una civilització. Fareu història! En sou conscients?
Clar, veieu que potser aquesta fórmula comporta moltes despeses. Potser teniu raó. Cap problema. Mireu, construïu 1500 cases adossades a qualsevol rajola del terra que no useu normalment. Els hi veneu als milions de microbis que existeixen (i que sempre busquen pis) i a forrar-se! No falla, ja ho diuen: "els catalans de les pedres en fan croissants" Me'n vaig a veure com va la promoció immobiliària de la rajola del quadrant nord-est del meu lavabo. Tinc 50 famílies de musaranyes que hi estan interessades.
No hi ha dubte, els preus dels pisos estan estacionats. De fet, cada dia, quan surto de casa veig molta gent que viu al cotxe. Pot haver-hi una prova més clara que la bombolla immobiliària s'està aturant? Jo i el sabó de panís transgènic creiem que no. De fet ja fa temps que tenim senyals (la de stop i cediu el pas sobretot) que ens indiquen que accedir a una vivenda és cada dia més fàcil. Ho demostraré.
Hi ha gent que veu difícil, per exemple, poder pagar un pis de setanta milions de pessetes. Per què? Us fan por els diners? Ca! Tothom sap que als bancs hi ha diners a dojo i per tothom, només cal comprar una pistola i una mitja -una inversió mínima- i agafar els que vulgueu (això sí, porteu bosses). Que us priva de fer això? En aquesta vida s'ha de ser decidit! Proveu-ho, i a sobre uns donaran caramels. L'existència és més dolça del que sembla.
Però clar, podeu trobar-vos que no sabeu obrir caixes fortes. Això ja ho té la ignorància. No teniu estudis suficients? L'educació en aquest país està fatal! Bé, no patiu, hi ha més opcions. Què hem dit, un pis de seixanta milions? Fàcil! Mireu, suposo que tots teniu amics (m'agradaria pensar que sí). Un dia els reuniu a casa vostra, és a dir, al cotxe. Quants amics han de venir? Doncs com més millor. L'ideal serien uns 70 amics (tranquils, hi caben de sobres. 25 a l'interior, 25 al motor i 25 al maletero. Estareu ben amples). I, pràcticament, ja està tot fet. Cada amic dóna un milio de pessetes i així ja podeu comprar el pis. Per un pis que val 70 milions només haureu pagat un milió! Increïble, oi? Però cert, ben cert.
Podeu optar per viure els 70 al pis, o bé per passar-hi una setmana cadascun. Vosaltres decidiu. Així tot és més fàcil i econòmic: un compra la tele, l'altre la nevera, el de més enllà la torradora... En un plis plas teniu un pis amb totes les comoditats. Sereu l'enveja de tothom. A més, qui no us diu que d'aquella germanor puguin sortir futures parelles, i d'aquestes més fills. En un tres i no res haureu format un poble, que dic un poble, tota una civilització. Fareu història! En sou conscients?
Clar, veieu que potser aquesta fórmula comporta moltes despeses. Potser teniu raó. Cap problema. Mireu, construïu 1500 cases adossades a qualsevol rajola del terra que no useu normalment. Els hi veneu als milions de microbis que existeixen (i que sempre busquen pis) i a forrar-se! No falla, ja ho diuen: "els catalans de les pedres en fan croissants" Me'n vaig a veure com va la promoció immobiliària de la rajola del quadrant nord-est del meu lavabo. Tinc 50 famílies de musaranyes que hi estan interessades.
dijous, de juny 23, 2005
Cucut, cucut...
Segle I Dins de la Confusió (D.C.)
Com és que hi ha Sants mediàtics i d'altres d'estàtics? Dels primers Sant Joan s'endu tota la premsa (la compra tota a primera hora). Què ha fet Sant Joan per ser tan popular? Doncs ras i curt: fer el dia més llarg de l'any i la nit més curta (quina confusió!). Doncs ja em perdonaran, però d'això se'n diu furt. Clar, comencem robant la lluna i les estrelles i després acabem pispant una rentadora perquè el nen faci pràctiques per ser astronauta (si el suqueu de calç semblarà que tingui el traje i tot). Bé, no vull obstaculitzar la investigació de la policia celestial.
Molt bé, Sant Joan, l'estiu i tot això (i què és això?). Aquí és on vull anar a parar (a on?), com diu el meu tiu a l'estiu tota cuca viu. I senyores, senyors i esquirols exiliats a la Patagònia, aquest dissabte (dia 25) els cucuts estan de festa, de festa grossa. Com és que ningú ho sap? Molt senzill, perquè aquest dissabte es celebra Sant Queri, un sant a qui la societat ha girat l'esquena i no pas perquè faci massatges gratis. Sant Queri es veu que era un home que tenia molts ocells al cap, ja que manava i governava els cucuts de tot el planeta (menys una reduïda facció rebel). Poca broma! Això t’ha de donar molta feina.
Heu conegut mai un cucut? Doncs jo sí, i sé del que parlo. El cucut és un gran cantamañanes, i ell us perjurarà que només canta pel dematí. Fals!!! Aquesta bèstia canta a qualsevol hora del dia. A més, al cucut el sents però no el veus, i això fot (sobretot quan es posa a ballar un fox-trot). Ja m'explicaran com s’ho feia l’amic Queri per fer-los creure. Perquè quin tipus de conversa pots tenir amb un cucut si només saben dir: “Cucut, cucut, cucut...”. Això atabala i més quan arribes a casa i estàs cansat després d’estar tot el dia fent miracles.
Però resulta que el bonàs d’en Queri era a més l’advocat d’aquestes bèsties. Quin Sant baró! Pagaria per veure un judici entre un cucut i un gall d’indi. Potser degut a una malversació de plomes públiques? Desconec les habilitats judicials d’en Queri però per defensar un cucut s’han de tenir bones urpes sinó vols quedar ben plomat. El cucut és un gran farsant i amb lo feréstec que és no acostuma a presentar-se als judicis i menys als de causes penals (tot i això hi ha jurisprudència del tema. Consulteu: PALOMA, M. El cucut, la puput i l'embut que va fer caput. Vol. 3. Vladivostok: Edicions dels Pardals Congelats, S. III (A.C).
Sí, sé que molta gent ara es deu fer aquesta pregunta: què va dur a Sant Queri a ser el fidel i etern advocat dels cucuts? Doncs per increïble que sembli, la creença afirma que l’any que no apareguin els cucuts el món s’acabarà. Vaja, que si encara no hem sentit “cucut” més val que truquem al mòbil a Sant Queri (em sembla que no té telèfon fix, i de pas consulteu les tarifes de les diferents operadores telefòniques).
Jo, per si de cas aquestes bèsties s’han exiliat a la constel·lació de la ploma sideral i no pensen tornar, m’agafaré a un ferro roent. Perquè aquest dissabte també és Sant Eloi, patró de tots els oficis que treballen el ferro al foc. Amb una mica de sort i traça em transformaré en una palanca que muntaran a un coet que viatjarà a l’espai abans que el món rebenti. Tot a pastar fang per culpa d’un cucut!!!
Com és que hi ha Sants mediàtics i d'altres d'estàtics? Dels primers Sant Joan s'endu tota la premsa (la compra tota a primera hora). Què ha fet Sant Joan per ser tan popular? Doncs ras i curt: fer el dia més llarg de l'any i la nit més curta (quina confusió!). Doncs ja em perdonaran, però d'això se'n diu furt. Clar, comencem robant la lluna i les estrelles i després acabem pispant una rentadora perquè el nen faci pràctiques per ser astronauta (si el suqueu de calç semblarà que tingui el traje i tot). Bé, no vull obstaculitzar la investigació de la policia celestial.
Molt bé, Sant Joan, l'estiu i tot això (i què és això?). Aquí és on vull anar a parar (a on?), com diu el meu tiu a l'estiu tota cuca viu. I senyores, senyors i esquirols exiliats a la Patagònia, aquest dissabte (dia 25) els cucuts estan de festa, de festa grossa. Com és que ningú ho sap? Molt senzill, perquè aquest dissabte es celebra Sant Queri, un sant a qui la societat ha girat l'esquena i no pas perquè faci massatges gratis. Sant Queri es veu que era un home que tenia molts ocells al cap, ja que manava i governava els cucuts de tot el planeta (menys una reduïda facció rebel). Poca broma! Això t’ha de donar molta feina.
Heu conegut mai un cucut? Doncs jo sí, i sé del que parlo. El cucut és un gran cantamañanes, i ell us perjurarà que només canta pel dematí. Fals!!! Aquesta bèstia canta a qualsevol hora del dia. A més, al cucut el sents però no el veus, i això fot (sobretot quan es posa a ballar un fox-trot). Ja m'explicaran com s’ho feia l’amic Queri per fer-los creure. Perquè quin tipus de conversa pots tenir amb un cucut si només saben dir: “Cucut, cucut, cucut...”. Això atabala i més quan arribes a casa i estàs cansat després d’estar tot el dia fent miracles.
Però resulta que el bonàs d’en Queri era a més l’advocat d’aquestes bèsties. Quin Sant baró! Pagaria per veure un judici entre un cucut i un gall d’indi. Potser degut a una malversació de plomes públiques? Desconec les habilitats judicials d’en Queri però per defensar un cucut s’han de tenir bones urpes sinó vols quedar ben plomat. El cucut és un gran farsant i amb lo feréstec que és no acostuma a presentar-se als judicis i menys als de causes penals (tot i això hi ha jurisprudència del tema. Consulteu: PALOMA, M. El cucut, la puput i l'embut que va fer caput. Vol. 3. Vladivostok: Edicions dels Pardals Congelats, S. III (A.C).
Sí, sé que molta gent ara es deu fer aquesta pregunta: què va dur a Sant Queri a ser el fidel i etern advocat dels cucuts? Doncs per increïble que sembli, la creença afirma que l’any que no apareguin els cucuts el món s’acabarà. Vaja, que si encara no hem sentit “cucut” més val que truquem al mòbil a Sant Queri (em sembla que no té telèfon fix, i de pas consulteu les tarifes de les diferents operadores telefòniques).
Jo, per si de cas aquestes bèsties s’han exiliat a la constel·lació de la ploma sideral i no pensen tornar, m’agafaré a un ferro roent. Perquè aquest dissabte també és Sant Eloi, patró de tots els oficis que treballen el ferro al foc. Amb una mica de sort i traça em transformaré en una palanca que muntaran a un coet que viatjarà a l’espai abans que el món rebenti. Tot a pastar fang per culpa d’un cucut!!!
dimecres, de juny 22, 2005
Consells del meu gat esquerat
Segle I Dins de la Confusió (D.C.)
Bones. Un dia us parlaré del meu gat. Bé, dels meus gats, però com que són tres resulten ser com la Santíssima Trinitat, així és que jo només tinc un únic, omniscient i omnipresent interlocutor: EL GAT. L'altre dia, mentre el meu minin trossejava rates per fer canalons, em va donar uns consells que encara no he oblidat. Tampoc he oblidat l'espectacle que feien les rates emobotides dins d'un caneló. N'heu vist mai cap? Segons recepta del meu gat se'ls hi ha de deixar les cues, després les penges, i pots practicar la boxa, com si fossin un sparring. Quan et canses d'atonyinar-les te les menges: així la carn està ben picada. Ara entenc perquè el meu gat va demanar uns guants de boxa pel seu aniversari.
Bé, enmig d'aquella carnisseria que havia muntat el meu gat (li compren gats de tota la província), el minin m'anava donant consells amb aquella veu de president del Govern que té. Allà van, segur que us serviran a tots. Per llegir-los no cal que esteu trossejant rates.
-El matrimoni és el responsable de la majoria de les desgràcies conjugals.
-Els diners no donen la felicitat. En tot cas la paguen.
-El vici és la mare de tots els vicis.
-Ésser pobre no és cap deshonra. És una desgràcia.
-Déu va fer l'home a imatge i semblança seva. Però li va sortir una mica mogut.
-El treball enalteix l'home, però també el cansa.
-Diga'm amb qui vas i així ho sabré.
-No deixis per demà el que puguis fer demà passat.
-Déu dóna queixals a qui no té faves.
-Per posar-te a jeure no has d'esperar a guanyar-te la fama
-Tal faràs, tal deixaràs de fer.
-Les males companyies resulten cares, les bones resulten avorrides.
-Diga'm de quin partit ets i et diré quant guanyes.
Fins aquí el saber del meu gat. Es va aturar de parlar quan ja portava 500 canelons de rata: el vaig tenir que portar a urgències. En comptes de bigotis tenia cues de rata. El proper dia el meu gat prepararà pardals al curry. Vull dir que currarà als pardals amb un bastó i quan tingui una massa totalment plana en farà raviolis. Com que el meu gat és socorrista ho salva tot: dels becs dels pardals en farà un tapper i de les plomes un tanga per la seva xicota. Ja us ho explicaré, que ara he d'anar a pintar l'apartament de les meves gallines daltòniques.
Bones. Un dia us parlaré del meu gat. Bé, dels meus gats, però com que són tres resulten ser com la Santíssima Trinitat, així és que jo només tinc un únic, omniscient i omnipresent interlocutor: EL GAT. L'altre dia, mentre el meu minin trossejava rates per fer canalons, em va donar uns consells que encara no he oblidat. Tampoc he oblidat l'espectacle que feien les rates emobotides dins d'un caneló. N'heu vist mai cap? Segons recepta del meu gat se'ls hi ha de deixar les cues, després les penges, i pots practicar la boxa, com si fossin un sparring. Quan et canses d'atonyinar-les te les menges: així la carn està ben picada. Ara entenc perquè el meu gat va demanar uns guants de boxa pel seu aniversari.
Bé, enmig d'aquella carnisseria que havia muntat el meu gat (li compren gats de tota la província), el minin m'anava donant consells amb aquella veu de president del Govern que té. Allà van, segur que us serviran a tots. Per llegir-los no cal que esteu trossejant rates.
-El matrimoni és el responsable de la majoria de les desgràcies conjugals.
-Els diners no donen la felicitat. En tot cas la paguen.
-El vici és la mare de tots els vicis.
-Ésser pobre no és cap deshonra. És una desgràcia.
-Déu va fer l'home a imatge i semblança seva. Però li va sortir una mica mogut.
-El treball enalteix l'home, però també el cansa.
-Diga'm amb qui vas i així ho sabré.
-No deixis per demà el que puguis fer demà passat.
-Déu dóna queixals a qui no té faves.
-Per posar-te a jeure no has d'esperar a guanyar-te la fama
-Tal faràs, tal deixaràs de fer.
-Les males companyies resulten cares, les bones resulten avorrides.
-Diga'm de quin partit ets i et diré quant guanyes.
Fins aquí el saber del meu gat. Es va aturar de parlar quan ja portava 500 canelons de rata: el vaig tenir que portar a urgències. En comptes de bigotis tenia cues de rata. El proper dia el meu gat prepararà pardals al curry. Vull dir que currarà als pardals amb un bastó i quan tingui una massa totalment plana en farà raviolis. Com que el meu gat és socorrista ho salva tot: dels becs dels pardals en farà un tapper i de les plomes un tanga per la seva xicota. Ja us ho explicaré, que ara he d'anar a pintar l'apartament de les meves gallines daltòniques.
dimarts, de juny 21, 2005
Com distingir el blanc i el negre?
Segle I Dins de la Confusió (D.C.)
A la vida hem d'afrontar problemes diaris que no tenen una solució falaguera. Per exemple, hi ha moltes persones que tenen una certa dificultat a distingir els colors. En aquest sentit un dels escenaris més conflictius són les botigues. Un mira una camisa de color salmó i el dependent s'entesta a dir que és de color taronja. Poca broma: estem davan d'una decisió important, ja que no és el mateix semblar un peix que una fruita. Al final sempre succeeix igual: el dubte fa que no t'acabis comprant la camisa i et morts de gana.
Però entre els colors que més es confonen hi ha el blanc i el negre. Com pot diferenciar-los una persona inexperta? Aquesta pregunta se la fan, diàriament, milions d'individus i ha provocat separacions, drames familiars i un augment espectacular en la venda d'ulleres, microscopis i telescopis.
Hi ha una fórmula revolucionària, satisfàctoria i definitiva per distingir el blanc i el negre. Només cal agafar la peça del color del qual dubtem i es renta ben neta (no val amb sabó lagarto). Un cop fet això es posa a eixugar i es planxa. En un cubell immaculat es tiren cinc litres de quitrà i s'hi submergeix la peça de roba. Si, en treure-la, no ha canviat de color, no hi ha dubte, és que és negra. Per altra banda, si la roba ha agafat un to marró fosc podeu estar segurs que es tracta d'una peça de color blanc.
En cas de que vulgueu treure el quitrà utilitzeu trementina, pel que fa a la trementina se'n va amb aiguarràs; l'aiguarràs amb oli; l'oli amb petroli; el petroli amb vaselina; la vaselina amb benzina... Ningú va dir que fos fàcil distingir el blanc i el negre. Un altre dia ensenyaré a diferenciar el vermell i el verd ja que estic desenvolupant una fórmula química a base de pipes liofilitzades que escup un hàmster borratxo mentre dóna tombs a la roda i residus de piruleta lasciva empegada a un banc de parc ple de cagarades de coloms recent jubilats a Benidorm. Me'n vaig que ja pita la rentadora.
A la vida hem d'afrontar problemes diaris que no tenen una solució falaguera. Per exemple, hi ha moltes persones que tenen una certa dificultat a distingir els colors. En aquest sentit un dels escenaris més conflictius són les botigues. Un mira una camisa de color salmó i el dependent s'entesta a dir que és de color taronja. Poca broma: estem davan d'una decisió important, ja que no és el mateix semblar un peix que una fruita. Al final sempre succeeix igual: el dubte fa que no t'acabis comprant la camisa i et morts de gana.
Però entre els colors que més es confonen hi ha el blanc i el negre. Com pot diferenciar-los una persona inexperta? Aquesta pregunta se la fan, diàriament, milions d'individus i ha provocat separacions, drames familiars i un augment espectacular en la venda d'ulleres, microscopis i telescopis.
Hi ha una fórmula revolucionària, satisfàctoria i definitiva per distingir el blanc i el negre. Només cal agafar la peça del color del qual dubtem i es renta ben neta (no val amb sabó lagarto). Un cop fet això es posa a eixugar i es planxa. En un cubell immaculat es tiren cinc litres de quitrà i s'hi submergeix la peça de roba. Si, en treure-la, no ha canviat de color, no hi ha dubte, és que és negra. Per altra banda, si la roba ha agafat un to marró fosc podeu estar segurs que es tracta d'una peça de color blanc.
En cas de que vulgueu treure el quitrà utilitzeu trementina, pel que fa a la trementina se'n va amb aiguarràs; l'aiguarràs amb oli; l'oli amb petroli; el petroli amb vaselina; la vaselina amb benzina... Ningú va dir que fos fàcil distingir el blanc i el negre. Un altre dia ensenyaré a diferenciar el vermell i el verd ja que estic desenvolupant una fórmula química a base de pipes liofilitzades que escup un hàmster borratxo mentre dóna tombs a la roda i residus de piruleta lasciva empegada a un banc de parc ple de cagarades de coloms recent jubilats a Benidorm. Me'n vaig que ja pita la rentadora.
diumenge, de juny 19, 2005
Per què tots som granotes?
Segle I Dins de la Confusió (D.C.)
Sí, avui contestarem aquesta pregunta. Tot i que els metges ho ignoren (però no els veterinaris) una terrible epidèmia està arrasant el planeta des de temps immemorials. Coneguda popularment com a V.P.B. (Virus del Príncep Blau) aquesta malaltia fa creure a tothom que la pateix que existeixen éssers perfectes, guapos, rics, intel.ligents i bones persones. Sembla mentida, oi? Però és així. Ja ho diu el saber popular: "Cada poble té les malalties que es mereix".
Davant d'aquesta letal amenaça per totes les especiès que conviuen confusament en el regne animal, mineral, sideral, sidral, percal... i tot el que acabi en -al, un grup de valents va crear el col.lectiu Tots Som Granotes (T.S.G.). Una organització que s'asseu en una anca armada, el G.R.A.N.O.T.A. (Grup Revolucionari Anti Niñatos o També Anti Niñates), més coneguda popularment com a Brigada Ranaway, i en una anca política, el C.R.O.A.C. (Centre Radical Omnívor i Anti Carallots). El seus objectius són vetllar per la seguretat de les granotes del nostre planeta, combatre les epidèmies del V.P.B. (a base de croacs o cops d'anca), i poder atipar-se de mosques i mosquits.
És cert, hi ha encara moltes preguntes damunt el bassal. Se que us agradaria saber com neix el col.lectiu Tots Som Granotes. Doncs jo us ho contesto. En tenim referències exactes gràcies a la tasca -poc reconeguda- de l'historiador Croac del Toll més Petit (Tots som granotes: gènesi d'una veritat més verda que un enciam. Vol. 5. Santa Margarida del Bassal, 2003.). Com recull la seva colossal obra tot va començar un dia de primavera. Eren les 6:66 H.G. (Hora Granota) i el metro es va aturar. Es van apagar els llums i centenars de persones, sincerades pel pànic, van començar a cridar: "croac, croac, croac....". En aquell moment de confusió una noia, molt bufona, va mirar el seu novio -que no parava de croacar- i li va dir: "Tu no ets un príncep! Tu ets una granota!" Va ser la prova definitiva: els prínceps blaus no existien. Ho deia una dona, i elles sempre tenen la raó.
Ironies de la vida, la mentida històrica veia la llum en la foscor d'un túnel de metro. Davant d'aquell jubil col.lectiu pel descobriment de la veritat, les persones que no van pagar el bitllet no van ser denunciades. Als crits eixordadors de: "Tots Som Granotes" homes, dones i animals van sortir massivament del metro i van córrer a pujar als autobusos, avions, vaixells... Ningú va pagar el bitllet i totes les empreses de transports es van enfonsar. Però el planeta es va fer milionari: tots érem de color VERD. Va ser un dia emocionant i per la posteritat queden els versos del nostre poeta ranil William Shakescroac: "Les granotes són com la vida, primer et poden fer fàstic, però després les pots acabar estimant". Bonic, oi? El proper dia continuarem explicant les gestes heròiques dels membres del col.lectiu Tots Som Granotes, ara no puc continuar escrivint perquè m'ha entrat un mosquit a l'ull.
Sí, avui contestarem aquesta pregunta. Tot i que els metges ho ignoren (però no els veterinaris) una terrible epidèmia està arrasant el planeta des de temps immemorials. Coneguda popularment com a V.P.B. (Virus del Príncep Blau) aquesta malaltia fa creure a tothom que la pateix que existeixen éssers perfectes, guapos, rics, intel.ligents i bones persones. Sembla mentida, oi? Però és així. Ja ho diu el saber popular: "Cada poble té les malalties que es mereix".
Davant d'aquesta letal amenaça per totes les especiès que conviuen confusament en el regne animal, mineral, sideral, sidral, percal... i tot el que acabi en -al, un grup de valents va crear el col.lectiu Tots Som Granotes (T.S.G.). Una organització que s'asseu en una anca armada, el G.R.A.N.O.T.A. (Grup Revolucionari Anti Niñatos o També Anti Niñates), més coneguda popularment com a Brigada Ranaway, i en una anca política, el C.R.O.A.C. (Centre Radical Omnívor i Anti Carallots). El seus objectius són vetllar per la seguretat de les granotes del nostre planeta, combatre les epidèmies del V.P.B. (a base de croacs o cops d'anca), i poder atipar-se de mosques i mosquits.
És cert, hi ha encara moltes preguntes damunt el bassal. Se que us agradaria saber com neix el col.lectiu Tots Som Granotes. Doncs jo us ho contesto. En tenim referències exactes gràcies a la tasca -poc reconeguda- de l'historiador Croac del Toll més Petit (Tots som granotes: gènesi d'una veritat més verda que un enciam. Vol. 5. Santa Margarida del Bassal, 2003.). Com recull la seva colossal obra tot va començar un dia de primavera. Eren les 6:66 H.G. (Hora Granota) i el metro es va aturar. Es van apagar els llums i centenars de persones, sincerades pel pànic, van començar a cridar: "croac, croac, croac....". En aquell moment de confusió una noia, molt bufona, va mirar el seu novio -que no parava de croacar- i li va dir: "Tu no ets un príncep! Tu ets una granota!" Va ser la prova definitiva: els prínceps blaus no existien. Ho deia una dona, i elles sempre tenen la raó.
Ironies de la vida, la mentida històrica veia la llum en la foscor d'un túnel de metro. Davant d'aquell jubil col.lectiu pel descobriment de la veritat, les persones que no van pagar el bitllet no van ser denunciades. Als crits eixordadors de: "Tots Som Granotes" homes, dones i animals van sortir massivament del metro i van córrer a pujar als autobusos, avions, vaixells... Ningú va pagar el bitllet i totes les empreses de transports es van enfonsar. Però el planeta es va fer milionari: tots érem de color VERD. Va ser un dia emocionant i per la posteritat queden els versos del nostre poeta ranil William Shakescroac: "Les granotes són com la vida, primer et poden fer fàstic, però després les pots acabar estimant". Bonic, oi? El proper dia continuarem explicant les gestes heròiques dels membres del col.lectiu Tots Som Granotes, ara no puc continuar escrivint perquè m'ha entrat un mosquit a l'ull.
divendres, de juny 17, 2005
Benvinguts amics de la confusió!
Segle I Dins de la Confusió (D.C.).
El dia que vaig néixer no vaig plorar. Jo ja sabia de que anava la vida, per això vaig sortir rient. En comptes de dur-me a la incubadora els metges em van portar de cap a un circ. Allò no va millorar gaire la meua vida i em va fotre un bon mal de cap. El gremi de pallassos em va denunciar per competència deslleial i humorística explotació infantil. No fa gràcia. A dia d'avui encara estic de plets amb els maleïts pallassos.
Tot i només tenir unes hores de vida em vaig posar de seguida a treballar. "I el seu curriculum vitae?" em preguntaven aquelles persones que m'entrevistaven. "Collons, sóc viu, què més volen!". Aquella resposta va emocionar una dona que enyorava els genitals del seu marit. Algú em va acusar d'enchufisme laboral. Però no s'ha pogut provar perquè jo sempre faig servir l'energia solar.
Sí, la llum la vaig trobar quan amb 30 dies de vida (després de cobrar el meu primer sou) vaig poder llogar un pis. Com que jo aleshores era un nyap (pels incults: era un petarrell), el metge que em va desgraciar la vida portant-me al circ em va dir que llogués una ampolla de xarop per viure, es veu que són construccions molt saludables. Però era un lloc molt humit. El faquir del circ (on vaig treballar-hi 10 segons i 10 centèssimes) també em llogava la seva capsa de mistos, intentant convéncer-me que era un espai molt lluminós. No em va fer el pes perquè era molt calurós.
Desesperat per no trobar pis vaig ofegar les meues pene(s) en les dones. En vaig conéixer una a un parc infantil que jugava amb un yo-yo virtual que de seguida va insistir en adoptar-me. "Allà tu!", li vaig dir amb cortesia mentre em bevia una ampolla de ratafia. Com que era tan petit no sabia on posar-me. Jo cansat d'esperar vaig dir-li: "Cony, tu sabràs!" I ara allà visc. Perquè com diu el Déu de la meua religió (Lloat sia Sant Francesc Pujols): "La vida és com un coit: un gran confusió de cames". I clar, de coits i de cames n'hi ha de molts tipus, per tant, la confusió és encara més confusa. Això ni Confuci ho arregla. Però, el cert és que dins de la confusió neix la llum i després de molts anys he guanyat el plet als pallassos i el jutge ha sentenciat que m'han de readmetre al circ. Cony de món!
El dia que vaig néixer no vaig plorar. Jo ja sabia de que anava la vida, per això vaig sortir rient. En comptes de dur-me a la incubadora els metges em van portar de cap a un circ. Allò no va millorar gaire la meua vida i em va fotre un bon mal de cap. El gremi de pallassos em va denunciar per competència deslleial i humorística explotació infantil. No fa gràcia. A dia d'avui encara estic de plets amb els maleïts pallassos.
Tot i només tenir unes hores de vida em vaig posar de seguida a treballar. "I el seu curriculum vitae?" em preguntaven aquelles persones que m'entrevistaven. "Collons, sóc viu, què més volen!". Aquella resposta va emocionar una dona que enyorava els genitals del seu marit. Algú em va acusar d'enchufisme laboral. Però no s'ha pogut provar perquè jo sempre faig servir l'energia solar.
Sí, la llum la vaig trobar quan amb 30 dies de vida (després de cobrar el meu primer sou) vaig poder llogar un pis. Com que jo aleshores era un nyap (pels incults: era un petarrell), el metge que em va desgraciar la vida portant-me al circ em va dir que llogués una ampolla de xarop per viure, es veu que són construccions molt saludables. Però era un lloc molt humit. El faquir del circ (on vaig treballar-hi 10 segons i 10 centèssimes) també em llogava la seva capsa de mistos, intentant convéncer-me que era un espai molt lluminós. No em va fer el pes perquè era molt calurós.
Desesperat per no trobar pis vaig ofegar les meues pene(s) en les dones. En vaig conéixer una a un parc infantil que jugava amb un yo-yo virtual que de seguida va insistir en adoptar-me. "Allà tu!", li vaig dir amb cortesia mentre em bevia una ampolla de ratafia. Com que era tan petit no sabia on posar-me. Jo cansat d'esperar vaig dir-li: "Cony, tu sabràs!" I ara allà visc. Perquè com diu el Déu de la meua religió (Lloat sia Sant Francesc Pujols): "La vida és com un coit: un gran confusió de cames". I clar, de coits i de cames n'hi ha de molts tipus, per tant, la confusió és encara més confusa. Això ni Confuci ho arregla. Però, el cert és que dins de la confusió neix la llum i després de molts anys he guanyat el plet als pallassos i el jutge ha sentenciat que m'han de readmetre al circ. Cony de món!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
