L'home que es va convertir en anti-depressiu

Segle I Dins de la Confusió (D.C.)

Quan estic deprimit m'aixeco ben d'hora i me'n vaig a un banc o a una caixa (sí aquesta és forta, millor). Tothom em somriu. Salto de taula en taula dels empleats i en cinc minuts ja tinc l'auto estima al capdemunt de les Torres Petrona de Kuala Lumpur (452 metres, i 20 maitres treballant-hi); de pas reparteixo unes quantes targetes del meu dentista (el Dr. Seny).

Com es pot somriure a les 8 del matí? Això li pregunto sempre a la meua caixera favorita. Fins que vaig descobrir que tenia un platan atravessat a la boca (Ep! Ben pelat, eh!) El dia que signava el crèdit per comprar-me un tallador -wi-fi- de pèls de nas em va confessar que el seu hobby era preparar banana-split. Per dir-me això després em va cobrar unes peles de comissió.

Amb això no vull dir que tots els treballadors de les caixes tinguin un platan a la boca, perquè, per exemple, en conec un que té un ciri pasqual XXL. El terra sempre està net perquè l'encera sense parar, a preu fet. A veure, cadascun passa el mocho com vol, això és un fet, i és d'agrair que tota aquesta gent t'ensenyi la boca a primera hora del matí, perquè d'això és tracta: d'obrir la boca. De fet, els treballadors de les caixes estan obligats a somriure perquè així semblen una guardiola. Així és del tot normal que amb aquesta mutació simbòlica, de tant en tant, al client li vinguin ganes de rebentar la guardiola, a veure què hi ha dins, oi?

Lamento dir-vos que cada cop que he trencat la guardiola-caixer no he trobat res a dins. Només trossos de platan, cera, ascles de bumerang, motlles d'amortidor d'un Citröen 2CV, bocins de l'espasa d'un fakir esquimal, trossos de la cua d'un lleó dissecat... En fi, coses que no em donen punts estrella. A aquest pas mai podré aconseguir l'estufa de butano que només costa 2 milions de punts. Em sembla que m'hauré d'obrir el cap i que els punts que queden me'ls donin a l'hospital.

El cas és que fa un parell de dies estava deprimit i per alegrar-me vaig anar a la caixa. Ai las! La meua caixera no somreia, el seu company tampoc i el que estava intentant obrir la caixa forta amb un soplete menys. A ella no li havia arribat encara el carregament de platans i a l'altre el de ciris (tot i que havia aconseguit fer un ciri liliputenc amb la cera de les orelles). Vaja, que no sabia que dir-los-hi davant aquelles cares de tristesa, així és que vaig decidir anar per feina i demanar un préstec: es van esbellegar de riure. De fet, fa dies que no paren de riure. I m'han dit que ja no fan servir platans ni ciris per somriure: jo m'he convertit en el seu anti-depressiu. Gràcies a això he trobat feina, ja que els de la caixa em paguen un sou perquè cada matí passi per totes les oficines de la ciutat i demani un préstec: tothom riu.