dilluns, de juny 27, 2005

Els pisos baixen

Segle I Dins de la Confusió (D.C.)

No hi ha dubte, els preus dels pisos estan estacionats. De fet, cada dia, quan surto de casa veig molta gent que viu al cotxe. Pot haver-hi una prova més clara que la bombolla immobiliària s'està aturant? Jo i el sabó de panís transgènic creiem que no. De fet ja fa temps que tenim senyals (la de stop i cediu el pas sobretot) que ens indiquen que accedir a una vivenda és cada dia més fàcil. Ho demostraré.

Hi ha gent que veu difícil, per exemple, poder pagar un pis de setanta milions de pessetes. Per què? Us fan por els diners? Ca! Tothom sap que als bancs hi ha diners a dojo i per tothom, només cal comprar una pistola i una mitja -una inversió mínima- i agafar els que vulgueu (això sí, porteu bosses). Que us priva de fer això? En aquesta vida s'ha de ser decidit! Proveu-ho, i a sobre uns donaran caramels. L'existència és més dolça del que sembla.

Però clar, podeu trobar-vos que no sabeu obrir caixes fortes. Això ja ho té la ignorància. No teniu estudis suficients? L'educació en aquest país està fatal! Bé, no patiu, hi ha més opcions. Què hem dit, un pis de seixanta milions? Fàcil! Mireu, suposo que tots teniu amics (m'agradaria pensar que sí). Un dia els reuniu a casa vostra, és a dir, al cotxe. Quants amics han de venir? Doncs com més millor. L'ideal serien uns 70 amics (tranquils, hi caben de sobres. 25 a l'interior, 25 al motor i 25 al maletero. Estareu ben amples). I, pràcticament, ja està tot fet. Cada amic dóna un milio de pessetes i així ja podeu comprar el pis. Per un pis que val 70 milions només haureu pagat un milió! Increïble, oi? Però cert, ben cert.

Podeu optar per viure els 70 al pis, o bé per passar-hi una setmana cadascun. Vosaltres decidiu. Així tot és més fàcil i econòmic: un compra la tele, l'altre la nevera, el de més enllà la torradora... En un plis plas teniu un pis amb totes les comoditats. Sereu l'enveja de tothom. A més, qui no us diu que d'aquella germanor puguin sortir futures parelles, i d'aquestes més fills. En un tres i no res haureu format un poble, que dic un poble, tota una civilització. Fareu història! En sou conscients?

Clar, veieu que potser aquesta fórmula comporta moltes despeses. Potser teniu raó. Cap problema. Mireu, construïu 1500 cases adossades a qualsevol rajola del terra que no useu normalment. Els hi veneu als milions de microbis que existeixen (i que sempre busquen pis) i a forrar-se! No falla, ja ho diuen: "els catalans de les pedres en fan croissants" Me'n vaig a veure com va la promoció immobiliària de la rajola del quadrant nord-est del meu lavabo. Tinc 50 famílies de musaranyes que hi estan interessades.

dijous, de juny 23, 2005

Cucut, cucut...

Segle I Dins de la Confusió (D.C.)

Com és que hi ha Sants mediàtics i d'altres d'estàtics? Dels primers Sant Joan s'endu tota la premsa (la compra tota a primera hora). Què ha fet Sant Joan per ser tan popular? Doncs ras i curt: fer el dia més llarg de l'any i la nit més curta (quina confusió!). Doncs ja em perdonaran, però d'això se'n diu furt. Clar, comencem robant la lluna i les estrelles i després acabem pispant una rentadora perquè el nen faci pràctiques per ser astronauta (si el suqueu de calç semblarà que tingui el traje i tot). Bé, no vull obstaculitzar la investigació de la policia celestial.

Molt bé, Sant Joan, l'estiu i tot això (i què és això?). Aquí és on vull anar a parar (a on?), com diu el meu tiu a l'estiu tota cuca viu. I senyores, senyors i esquirols exiliats a la Patagònia, aquest dissabte (dia 25) els cucuts estan de festa, de festa grossa. Com és que ningú ho sap? Molt senzill, perquè aquest dissabte es celebra Sant Queri, un sant a qui la societat ha girat l'esquena i no pas perquè faci massatges gratis. Sant Queri es veu que era un home que tenia molts ocells al cap, ja que manava i governava els cucuts de tot el planeta (menys una reduïda facció rebel). Poca broma! Això t’ha de donar molta feina.

Heu conegut mai un cucut? Doncs jo sí, i sé del que parlo. El cucut és un gran cantamañanes, i ell us perjurarà que només canta pel dematí. Fals!!! Aquesta bèstia canta a qualsevol hora del dia. A més, al cucut el sents però no el veus, i això fot (sobretot quan es posa a ballar un fox-trot). Ja m'explicaran com s’ho feia l’amic Queri per fer-los creure. Perquè quin tipus de conversa pots tenir amb un cucut si només saben dir: “Cucut, cucut, cucut...”. Això atabala i més quan arribes a casa i estàs cansat després d’estar tot el dia fent miracles.

Però resulta que el bonàs d’en Queri era a més l’advocat d’aquestes bèsties. Quin Sant baró! Pagaria per veure un judici entre un cucut i un gall d’indi. Potser degut a una malversació de plomes públiques? Desconec les habilitats judicials d’en Queri però per defensar un cucut s’han de tenir bones urpes sinó vols quedar ben plomat. El cucut és un gran farsant i amb lo feréstec que és no acostuma a presentar-se als judicis i menys als de causes penals (tot i això hi ha jurisprudència del tema. Consulteu: PALOMA, M. El cucut, la puput i l'embut que va fer caput. Vol. 3. Vladivostok: Edicions dels Pardals Congelats, S. III (A.C).

Sí, sé que molta gent ara es deu fer aquesta pregunta: què va dur a Sant Queri a ser el fidel i etern advocat dels cucuts? Doncs per increïble que sembli, la creença afirma que l’any que no apareguin els cucuts el món s’acabarà. Vaja, que si encara no hem sentit “cucut” més val que truquem al mòbil a Sant Queri (em sembla que no té telèfon fix, i de pas consulteu les tarifes de les diferents operadores telefòniques).

Jo, per si de cas aquestes bèsties s’han exiliat a la constel·lació de la ploma sideral i no pensen tornar, m’agafaré a un ferro roent. Perquè aquest dissabte també és Sant Eloi, patró de tots els oficis que treballen el ferro al foc. Amb una mica de sort i traça em transformaré en una palanca que muntaran a un coet que viatjarà a l’espai abans que el món rebenti. Tot a pastar fang per culpa d’un cucut!!!

dimecres, de juny 22, 2005

Consells del meu gat esquerat

Segle I Dins de la Confusió (D.C.)

Bones. Un dia us parlaré del meu gat. Bé, dels meus gats, però com que són tres resulten ser com la Santíssima Trinitat, així és que jo només tinc un únic, omniscient i omnipresent interlocutor: EL GAT. L'altre dia, mentre el meu minin trossejava rates per fer canalons, em va donar uns consells que encara no he oblidat. Tampoc he oblidat l'espectacle que feien les rates emobotides dins d'un caneló. N'heu vist mai cap? Segons recepta del meu gat se'ls hi ha de deixar les cues, després les penges, i pots practicar la boxa, com si fossin un sparring. Quan et canses d'atonyinar-les te les menges: així la carn està ben picada. Ara entenc perquè el meu gat va demanar uns guants de boxa pel seu aniversari.

Bé, enmig d'aquella carnisseria que havia muntat el meu gat (li compren gats de tota la província), el minin m'anava donant consells amb aquella veu de president del Govern que té. Allà van, segur que us serviran a tots. Per llegir-los no cal que esteu trossejant rates.

-El matrimoni és el responsable de la majoria de les desgràcies conjugals.
-Els diners no donen la felicitat. En tot cas la paguen.
-El vici és la mare de tots els vicis.
-Ésser pobre no és cap deshonra. És una desgràcia.
-Déu va fer l'home a imatge i semblança seva. Però li va sortir una mica mogut.
-El treball enalteix l'home, però també el cansa.
-Diga'm amb qui vas i així ho sabré.
-No deixis per demà el que puguis fer demà passat.
-Déu dóna queixals a qui no té faves.
-Per posar-te a jeure no has d'esperar a guanyar-te la fama
-Tal faràs, tal deixaràs de fer.
-Les males companyies resulten cares, les bones resulten avorrides.
-Diga'm de quin partit ets i et diré quant guanyes.

Fins aquí el saber del meu gat. Es va aturar de parlar quan ja portava 500 canelons de rata: el vaig tenir que portar a urgències. En comptes de bigotis tenia cues de rata. El proper dia el meu gat prepararà pardals al curry. Vull dir que currarà als pardals amb un bastó i quan tingui una massa totalment plana en farà raviolis. Com que el meu gat és socorrista ho salva tot: dels becs dels pardals en farà un tapper i de les plomes un tanga per la seva xicota. Ja us ho explicaré, que ara he d'anar a pintar l'apartament de les meves gallines daltòniques.

dimarts, de juny 21, 2005

Com distingir el blanc i el negre?

Segle I Dins de la Confusió (D.C.)

A la vida hem d'afrontar problemes diaris que no tenen una solució falaguera. Per exemple, hi ha moltes persones que tenen una certa dificultat a distingir els colors. En aquest sentit un dels escenaris més conflictius són les botigues. Un mira una camisa de color salmó i el dependent s'entesta a dir que és de color taronja. Poca broma: estem davan d'una decisió important, ja que no és el mateix semblar un peix que una fruita. Al final sempre succeeix igual: el dubte fa que no t'acabis comprant la camisa i et morts de gana.

Però entre els colors que més es confonen hi ha el blanc i el negre. Com pot diferenciar-los una persona inexperta? Aquesta pregunta se la fan, diàriament, milions d'individus i ha provocat separacions, drames familiars i un augment espectacular en la venda d'ulleres, microscopis i telescopis.

Hi ha una fórmula revolucionària, satisfàctoria i definitiva per distingir el blanc i el negre. Només cal agafar la peça del color del qual dubtem i es renta ben neta (no val amb sabó lagarto). Un cop fet això es posa a eixugar i es planxa. En un cubell immaculat es tiren cinc litres de quitrà i s'hi submergeix la peça de roba. Si, en treure-la, no ha canviat de color, no hi ha dubte, és que és negra. Per altra banda, si la roba ha agafat un to marró fosc podeu estar segurs que es tracta d'una peça de color blanc.

En cas de que vulgueu treure el quitrà utilitzeu trementina, pel que fa a la trementina se'n va amb aiguarràs; l'aiguarràs amb oli; l'oli amb petroli; el petroli amb vaselina; la vaselina amb benzina... Ningú va dir que fos fàcil distingir el blanc i el negre. Un altre dia ensenyaré a diferenciar el vermell i el verd ja que estic desenvolupant una fórmula química a base de pipes liofilitzades que escup un hàmster borratxo mentre dóna tombs a la roda i residus de piruleta lasciva empegada a un banc de parc ple de cagarades de coloms recent jubilats a Benidorm. Me'n vaig que ja pita la rentadora.

diumenge, de juny 19, 2005

Per què tots som granotes?

Segle I Dins de la Confusió (D.C.)

Sí, avui contestarem aquesta pregunta. Tot i que els metges ho ignoren (però no els veterinaris) una terrible epidèmia està arrasant el planeta des de temps immemorials. Coneguda popularment com a V.P.B. (Virus del Príncep Blau) aquesta malaltia fa creure a tothom que la pateix que existeixen éssers perfectes, guapos, rics, intel.ligents i bones persones. Sembla mentida, oi? Però és així. Ja ho diu el saber popular: "Cada poble té les malalties que es mereix".

Davant d'aquesta letal amenaça per totes les especiès que conviuen confusament en el regne animal, mineral, sideral, sidral, percal... i tot el que acabi en -al, un grup de valents va crear el col.lectiu Tots Som Granotes (T.S.G.). Una organització que s'asseu en una anca armada, el G.R.A.N.O.T.A. (Grup Revolucionari Anti Niñatos o També Anti Niñates), més coneguda popularment com a Brigada Ranaway, i en una anca política, el C.R.O.A.C. (Centre Radical Omnívor i Anti Carallots). El seus objectius són vetllar per la seguretat de les granotes del nostre planeta, combatre les epidèmies del V.P.B. (a base de croacs o cops d'anca), i poder atipar-se de mosques i mosquits.

És cert, hi ha encara moltes preguntes damunt el bassal. Se que us agradaria saber com neix el col.lectiu Tots Som Granotes. Doncs jo us ho contesto. En tenim referències exactes gràcies a la tasca -poc reconeguda- de l'historiador Croac del Toll més Petit (Tots som granotes: gènesi d'una veritat més verda que un enciam. Vol. 5. Santa Margarida del Bassal, 2003.). Com recull la seva colossal obra tot va començar un dia de primavera. Eren les 6:66 H.G. (Hora Granota) i el metro es va aturar. Es van apagar els llums i centenars de persones, sincerades pel pànic, van començar a cridar: "croac, croac, croac....". En aquell moment de confusió una noia, molt bufona, va mirar el seu novio -que no parava de croacar- i li va dir: "Tu no ets un príncep! Tu ets una granota!" Va ser la prova definitiva: els prínceps blaus no existien. Ho deia una dona, i elles sempre tenen la raó.

Ironies de la vida, la mentida històrica veia la llum en la foscor d'un túnel de metro. Davant d'aquell jubil col.lectiu pel descobriment de la veritat, les persones que no van pagar el bitllet no van ser denunciades. Als crits eixordadors de: "Tots Som Granotes" homes, dones i animals van sortir massivament del metro i van córrer a pujar als autobusos, avions, vaixells... Ningú va pagar el bitllet i totes les empreses de transports es van enfonsar. Però el planeta es va fer milionari: tots érem de color VERD. Va ser un dia emocionant i per la posteritat queden els versos del nostre poeta ranil William Shakescroac: "Les granotes són com la vida, primer et poden fer fàstic, però després les pots acabar estimant". Bonic, oi? El proper dia continuarem explicant les gestes heròiques dels membres del col.lectiu Tots Som Granotes, ara no puc continuar escrivint perquè m'ha entrat un mosquit a l'ull.

divendres, de juny 17, 2005

Benvinguts amics de la confusió!

Segle I Dins de la Confusió (D.C.).

El dia que vaig néixer no vaig plorar. Jo ja sabia de que anava la vida, per això vaig sortir rient. En comptes de dur-me a la incubadora els metges em van portar de cap a un circ. Allò no va millorar gaire la meua vida i em va fotre un bon mal de cap. El gremi de pallassos em va denunciar per competència deslleial i humorística explotació infantil. No fa gràcia. A dia d'avui encara estic de plets amb els maleïts pallassos.

Tot i només tenir unes hores de vida em vaig posar de seguida a treballar. "I el seu curriculum vitae?" em preguntaven aquelles persones que m'entrevistaven. "Collons, sóc viu, què més volen!". Aquella resposta va emocionar una dona que enyorava els genitals del seu marit. Algú em va acusar d'enchufisme laboral. Però no s'ha pogut provar perquè jo sempre faig servir l'energia solar.

Sí, la llum la vaig trobar quan amb 30 dies de vida (després de cobrar el meu primer sou) vaig poder llogar un pis. Com que jo aleshores era un nyap (pels incults: era un petarrell), el metge que em va desgraciar la vida portant-me al circ em va dir que llogués una ampolla de xarop per viure, es veu que són construccions molt saludables. Però era un lloc molt humit. El faquir del circ (on vaig treballar-hi 10 segons i 10 centèssimes) també em llogava la seva capsa de mistos, intentant convéncer-me que era un espai molt lluminós. No em va fer el pes perquè era molt calurós.

Desesperat per no trobar pis vaig ofegar les meues pene(s) en les dones. En vaig conéixer una a un parc infantil que jugava amb un yo-yo virtual que de seguida va insistir en adoptar-me. "Allà tu!", li vaig dir amb cortesia mentre em bevia una ampolla de ratafia. Com que era tan petit no sabia on posar-me. Jo cansat d'esperar vaig dir-li: "Cony, tu sabràs!" I ara allà visc. Perquè com diu el Déu de la meua religió (Lloat sia Sant Francesc Pujols): "La vida és com un coit: un gran confusió de cames". I clar, de coits i de cames n'hi ha de molts tipus, per tant, la confusió és encara més confusa. Això ni Confuci ho arregla. Però, el cert és que dins de la confusió neix la llum i després de molts anys he guanyat el plet als pallassos i el jutge ha sentenciat que m'han de readmetre al circ. Cony de món!