La setena vida del meu gat

Segle I Dins de la Confusió (D.C.)

Demano perdó perquè he estat un dies sense poder escriure, però és que la feina se'm menjava (li dones un dit i et mossega tot el braç). Estava dissecant una família de formigues que va morir en un vol de mosca. Abans però tenia que acabar-li el taüt a un ós formiguer i no hi havia manera de fer-li passar la trompa, vull dir que encara anava ben gat. I en aquell moment se'm va pujar la mosca al nas. Entre la ferralla de la mosca (va ser un sinistre total) i el nas de l'ós (un riu de whisky) només em faltava que el meu gat patís un atemptat. Per sort va sortir-ne sa i estalvi (sí, té els diners a la Caixa).

No m'estranya que acabés passant això: potser és culpa meva. Ja fa temps que m'envien anònims amenaçant-me que no continuï parlant tant dels meus gats. Per què? Si hi ha éssers assenyats al planeta aquests són els meus gats. Ara no és el moment de raonar-ho abastament però farem un aperitiu (va bé un gin-tonic?).

Jo acostumo a tenir converses serioses amb els meus gats. Vull dir amb això que els meus minins estan al cas del què passa al món, i per suposat de la cotització de la rata a la borsa. Aquesta setmana un d’ells llegia el diari i al cap d’una estona em clava la mirada i em diu: “Què en penses de la secció de necrològiques?” Els meus gats són així de profunds (viuen al subterrani). Doncs jo que romancejo i només se m’acut un “psé” com a resposta. I clar, ell davant algú que no té arguments se li estarrufa el pèl i no para de fer marrameus. Jo sempre el renyo, perquè aquest posat no l’afavoreix gaire, però ell diu que està de moda. Semblem un matrimoni.

“Quan es mort algun gat no surt a cap diari!”, afirma llepant-se els bigotis. Té raó la bèstia. "Però vosaltres teniu set vides!", li dic. Sense immutar-se respon: "Per això mateix no sortim a les necrològiques, perquè ens deixaríem el patrimoni en esqueles i funerals". Cony de gat! Després em va explicar que ell ja ha mort sis vegades i que mai ningú se n'ha assabentat. O sigui que li'n queda una i cap al Clot (sempre havia volgut viure en aquest barri de Barcelona). Però amb tot el que s'ha estalviat en preparatius fúnebres s'ha comprat un xalet a Cabo Ratón (als EUA).

Va ser dir-ho, anar cap a la cuina, i sentir l'explosió: una rata bomba dins el pot de llet. No, aquest cop jo no hi he tingut res a veure. L'atemptat va ser obra d'un escamot de la Funerària Felina Finlandesa (FFF!!!!). El meu gat no havia pagat cap quota dels seus serveis, però l'esquela i el funeral li han sortit gratis. Vaja, que els humans hem de pagar fins i tot per morir-nos, així com volen que no parli del meu gat: el gran vividor. Jo me'n vaig a embalsamar càdavers de iogurts caducats per guanyar quatre rals i comprar-me un altre gat.