Tic-tac

Segle I Dins de la Confusió (D.C.)

És un fet que cada cop hi ha més gent que marxa a viure fora de la ciutat. Les causes de la fugida són diverses: el preu dels pisos; la qualitat de vida; l’stres; l’squatre; l’scinc... Així és normal que el primer que fas quan obres la porta de la teva llampant casa adossada és comprar un rellotge: tic-tac, tic-tac, tic-tac...

Aquí comença el problema, amb el tic-tac. Si a una cosa no està acostumat qualsevol urbanita és al silenci. Amb el silenci el rellotge s’anima, pren vida i xerra pels descosits (d’aquí l’escandalós preu de la mà d’obra de les modistes). Els Jutjats de Cinquena Instància estan plens de denúncies de ciutadans que reclamen l’allunyament cautelar dels seus rellotges com a mínim a 10 hores, 35 minuts i 15 segons de la seva llar (als rellotges de sol se’ls condemna directament a fer treballs forçats a l’ombra).

El cas de l’home que s’amaga sota les sigles R.I.P. és letal. Aquest ciutadà cada cop que arribava a casa després de treballar havia de suportar com el seu rellotge de paret li explicava sense parar tota mena de batalletes temporals (tan en versió A.M. com en P.M.): La primera i la segona Guerra Mundial; la de Corea, Vietnam, Golf, Iraq... Una nit, mentre el rellotge narrava la seva participació a la guerra de Crimea, l’home va dir prou i va llençar el seu sopar contra la paret. Al rellotge li va arribar la seva hora i va morir víctima d’un atac de mandonguilles amb sèpia.

Els crims s’estenen al llarg de la nostra geografia i les autoritats afirmen que cada 10 minuts i 40 segons mor un rellotge. De fet, una darrera notícia ens informa que el rellotge que havia mesurat aquesta estadística l’acaba d’asfixiar el seu propietari amb una bossa de plàstic de supermercat d’ofertes.

Per ser encara més precisos al meu rellotge de paret li queden de vida 10, 9, 8, 7... Clock! Clock,! Clock!... Per alguna cosa havia de servir el rellotge de polsera que em van regalar per la comunió: és un assassí del temps.