Segle I Dins de la Confusió (D.C.)
Una de les poques coses certes d’aquesta vida és que no es pot deixar res a ningú. D’això ja te n’adones quan neixes. Quan estava a la sala de parts li vaig deixar el xumet al bebè del meu costat i encara no me l’ha tornat. Recordo perfectament les seves paraules: “agh..ahu..aga..gooo” (traduït: “Te’l torno d’aquí una estona”). Han passat lustres i lustres i jo em continuo mamant el dit.
No falla mai. Quan algun amic et demana un llibre, una pelí, un CD... El que de veritat t’està dient és que no te’l tornarà mai. Per què ho fan això els amics? Hem de començar a dir les coses pel seu nom. Primer de tot: hem de deixar d’anomenar-los “amics”. Directament són “lladres”. Per Nadal regalar-los-hi unes mitges i un rossinyol (sí està dissecat millor) és un primer pas per fomentar la professió que han escollit.
Segon, per què no diuen: “T’agafo el llibre i no te’l tornaré mai”. No és la sinceritat una de les bases de l’amistat? De què tenen por? Si tant els agrada rapinyar que s’enduguin cada dia les escombraries, la cadira corcada i totes les factures per pagar. La tieta Enriqueta també estaria bé que se l’enduguessin.
No s’ha deixar mai res a ningú. Mai de mai. La millor manera per aconseguir aquest objectiu és tenir la casa ben neta, sense res, només les parets, així ja no et poden demanar cap cosa. Per això només cal cridar a un amic: en pocs minuts et buida la casa de dalt a baix i d’esquerra a dreta. No sé que faríem sense els amics.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada