divendres, de setembre 30, 2005

Què regalar per una boda?

Segle I Dins de la Confusió (D.C.)

Parlem de porcades. Una porcada és quan els teus amics decideixen casar-se un darrera l’altre. Això que cony és? Una boda? O la cua de la carnisseria? Ja que hi som, sabeu on puc trobar costelles de xai a bon preu? Sí? No? Algú té alguna cosa dir? (Adam? Eva?). Doncs el que ha tallat el ganivet que no ho uneixi l’home.

Davant l’anunci d’un casori tothom fa cara de carn picada, perquè la notícia el primer que fa és esquarterar-te les butxaques: vestits, sabates, desodorants, tapper-ware per guardar les sobres... I regals!!! Poca broma. Un estudi de l’Associació de Papers d’Embalar Unificats (A.P.E.U. L’entitat encara no disposa de vehicle motoritzat) afirma que perdem una mitja de 10 dies a l’any pensant què regalarem als nuvis. I això per cada casament!!!

Deixem-nos de fer el paperina i cremem els calendaris. Un servidor (de gas-oil) des de fa 25 bodes regala el mateix: un tallador d’anells. No sabeu el que és un tallador d’anells? Fàcil. Això és un estri que usen els professionals de la salut (hip, hip..) quan, per exemple, ens colpegem un dit, ja que, aleshores, aquest s’inflama i si portem un anell difícilment sortirà així és que: “Crack!”

Ara és l’hora Segadors, ja que en els dies on la meitat de bodes acaben en separació un tallador d’anells és un regal pràctic, sa i sobretot ple de futur. És clar, el dia que et separes doncs vas a la farmaciola i agafes el tallador d’anells: el matrimoni queda serrat en pocs segons. Amb l’avantatge afegida que el polsim que s’esmicoli durant la ruptura material ens servirà per pagar els advocats i alguna sessió de frenopàtic o callista. Una aliança matrimonial és com el porc: tot s’aprofita.

Fent el mandongo porcí (t’has quedat el meu budell, reina?) ens n’adonarem que el món és carn d’olla. Tenim extintors; assegurances; preservatius; cinturons; alarmes... La nostra societat vol mantenir a ratlla el risc, però una institució tan perillosa com el matrimoni no disposa d’un senzill i efectiu tallador d’anells com a kit obligatori. Doncs això, me’n vaig a la carnisseria a veure si m’esquarteren un xai que avui s’ha separat d’una musaranya. Be, be, be.....

dimecres, de setembre 28, 2005

Ruffles Matutano: un filòsof d'avui

Segle I Dins de la Confusió (D.C.)

L’altre dia vaig caure rodolant per les escales. Quina hòstia! No passeu esma per mi, aquell accident em va obrir els ulls i ja mai més sortiré de casa amb una bena lligada al cap. Però bé, jo jeia a terra i la dona de fer feines passava el mocho damunt el meu cos. A més de ser agradable, allò em va anar molt bé perquè no m’havia rentat la cara i tot el que et puguis estalviar en sabó és aigua beneïda.

El cas és que va ser en aquell moment terrenal que, per primer cop a la vida, em vaig preguntar si la terra és plana o rodona. Deixo pels científics hipòtesis més agosarades que podrien definir la terra en forma de rodolí, heptàgon coxial, paral·lel gimnàstic o bé metre de modista.

Difícil qüestió: Plana? Rodona? Tenia raó Galileu, o potser qualsevol Galifardeu? A vegades t’has de fotre una hòstia, però una senyora hòstia per lligar caps i dones, perquè no és el mateix el senyor Hosti, que la senyora Hòstia. Doncs la senyora i jo jèiem a terra dins una dolorosa unió quan vaig veure que s’arrossegava per allà una bossa de patates Ruffles Matutano rebregada i mig buida. També passava per allà un ratolí conduint una furgoneta de missatgeria express. Li va lliurar un paquet immens a un microbi i va fotre el camp. A terra passen moltes coses.

Tot i que al microbi li van caure un parell d’euros del canvi, jo només tenia ulls per la bossa. Des de terra estant vaig allargar el braç com vaig poder i vaig agafar una patata. “Groga i ondulant”, vaig pensar mentre la guaitava. Xas! I no és així l’existència? Ondulant! Amunt i avall, adés puges, ara baixes. Ruffles Matutano és el gran filòsof dels nostres temps! I tots nosaltres estem engreixats de filosofia. Hmmm!

És clar! Només restava un dubte. Molt bé, ondulant, però groga? La resposta la vaig tenir quan mirava la dona de fer feines que ara em volia passar l’aspirador per les butxaques. Era xinesa! Matutano, a més de filòsof és profeta. El groc patater pronostica el triomf i l’hegemonia de l’imperi xinès a tot el planeta. Em vaig aixecar, me’n vaig anar a dinar a un xino amb la bossa de patates i amb la senyora hòstia a les esquenes. Com sempre vaig pagar jo.

dimarts, de setembre 27, 2005

L'home que es va convertir en anti-depressiu

Segle I Dins de la Confusió (D.C.)

Quan estic deprimit m'aixeco ben d'hora i me'n vaig a un banc o a una caixa (sí aquesta és forta, millor). Tothom em somriu. Salto de taula en taula dels empleats i en cinc minuts ja tinc l'auto estima al capdemunt de les Torres Petrona de Kuala Lumpur (452 metres, i 20 maitres treballant-hi); de pas reparteixo unes quantes targetes del meu dentista (el Dr. Seny).

Com es pot somriure a les 8 del matí? Això li pregunto sempre a la meua caixera favorita. Fins que vaig descobrir que tenia un platan atravessat a la boca (Ep! Ben pelat, eh!) El dia que signava el crèdit per comprar-me un tallador -wi-fi- de pèls de nas em va confessar que el seu hobby era preparar banana-split. Per dir-me això després em va cobrar unes peles de comissió.

Amb això no vull dir que tots els treballadors de les caixes tinguin un platan a la boca, perquè, per exemple, en conec un que té un ciri pasqual XXL. El terra sempre està net perquè l'encera sense parar, a preu fet. A veure, cadascun passa el mocho com vol, això és un fet, i és d'agrair que tota aquesta gent t'ensenyi la boca a primera hora del matí, perquè d'això és tracta: d'obrir la boca. De fet, els treballadors de les caixes estan obligats a somriure perquè així semblen una guardiola. Així és del tot normal que amb aquesta mutació simbòlica, de tant en tant, al client li vinguin ganes de rebentar la guardiola, a veure què hi ha dins, oi?

Lamento dir-vos que cada cop que he trencat la guardiola-caixer no he trobat res a dins. Només trossos de platan, cera, ascles de bumerang, motlles d'amortidor d'un Citröen 2CV, bocins de l'espasa d'un fakir esquimal, trossos de la cua d'un lleó dissecat... En fi, coses que no em donen punts estrella. A aquest pas mai podré aconseguir l'estufa de butano que només costa 2 milions de punts. Em sembla que m'hauré d'obrir el cap i que els punts que queden me'ls donin a l'hospital.

El cas és que fa un parell de dies estava deprimit i per alegrar-me vaig anar a la caixa. Ai las! La meua caixera no somreia, el seu company tampoc i el que estava intentant obrir la caixa forta amb un soplete menys. A ella no li havia arribat encara el carregament de platans i a l'altre el de ciris (tot i que havia aconseguit fer un ciri liliputenc amb la cera de les orelles). Vaja, que no sabia que dir-los-hi davant aquelles cares de tristesa, així és que vaig decidir anar per feina i demanar un préstec: es van esbellegar de riure. De fet, fa dies que no paren de riure. I m'han dit que ja no fan servir platans ni ciris per somriure: jo m'he convertit en el seu anti-depressiu. Gràcies a això he trobat feina, ja que els de la caixa em paguen un sou perquè cada matí passi per totes les oficines de la ciutat i demani un préstec: tothom riu.