Segle I Dins de la Confusió
Jo tinc moltes coses en comú amb Fidel Castro, Paul McCartney, Greta Garbo, Ronald Regan, Napoléo, Nicole Kidman, Pelé, George Michael, Joanna d'Arc, Jimi Hendrix, Leonardo da Vinci, Marilyn Monroe, Bill Clinton, Chaplin, Robert de Niro, Phil Collins, Juli Cesar, Alexandre Magne, Harpo Marx, Mark Twain, Julia Roberts, Rockfeller, Lluís XVI, Maradona, Carlemagne, Robert Redford, Uri Geller, Jack l'esbudellador, Lewis Carroll, Kurt Cobain, Ramses II, Tom Cruise, Cole Porter, Miquel Àngel, Tippi Hedren, Ringo Starr, Paul Klee, George Bush, Rafael, Emma Thompson, Rock Hudson, Cruyff......... Ells, com jo, hem passat a la història i som esquerrans.
Diuen que els esquerran som un 10% de la població mundial, que som genis i que els nostres hemisferis van al revés que la resta del planeta. Tot això està molt bé, però hi ha una modalitat d'esquerrà que la ciència encara no ha descobert. De fet només hi ha un cas i sóc jo, es tracta de l'esquerra arrítmic (més conegut com EA: Escorpènid Acantodàctil)). L'EA no té sentit del ritme, per dir-ho en termes de la neurohipòfisi barotermògrafa: és un paralític del ritme (científicament un jejú jebuseu). No puc ballar, no puc seguir el ritme de la música (ni ella a mi), no he pogut practicar mai gimnàstica rítmica (ni amb la professora), al seu dia no vaig poder comprar-me el SEAT Ritmo.... Tota una sèrie de desgràcies que m'obstaculitzen portar una vida normal i corrent (a 220w).¨
Els experts en penthemímera per fi s'han posat d'acord: la primera conseqüència de l'EA és l'alcoholisme (o nimbostratus nidorós). Puc corroborar-ho en primera persona (tinc uns vasos buits que ho demostren). En una discoteca, bar, festa o en qualsevol situació d'alt contingut rítmic (moment conegut com solifluxió de lúzula) la paràlisi s'activa immediatament i l'EA fa un bot sobtat (autopropulsat per la substància del cloroprè meleagrídid) cap a la barra (no, la de la gimnàstica, no, la que hi ha ampolles d'alcohol). La immobilització és permanent fins que el ritme s'atura (és tracta del final premonstratès). Davant la barra l'EA no pot fer més que consumir quantitats ingents d'alcohol (és la fase nigerokurdufaniana). I tot sempre acaba de la mateixa manera (en aquests casos la piloroplàstia sericítica ens pot ajudar). Així nit rera nit, dia rera dia, setmana rera setmana... L'EA no ho té fàcil per viure en aquest planeta i tampoc té tants diners per seguir aquest ritme. Ah!!!! Maleïda paraula ja m'està fent efecte el cloroprè meleagrídid. Sisplau, cambrer, un gin-tonic! Que pagui Fidel Castro, que només és esquerrà.
dimecres, de juliol 06, 2005
divendres, de juliol 01, 2005
La setena vida del meu gat
Segle I Dins de la Confusió (D.C.)
Demano perdó perquè he estat un dies sense poder escriure, però és que la feina se'm menjava (li dones un dit i et mossega tot el braç). Estava dissecant una família de formigues que va morir en un vol de mosca. Abans però tenia que acabar-li el taüt a un ós formiguer i no hi havia manera de fer-li passar la trompa, vull dir que encara anava ben gat. I en aquell moment se'm va pujar la mosca al nas. Entre la ferralla de la mosca (va ser un sinistre total) i el nas de l'ós (un riu de whisky) només em faltava que el meu gat patís un atemptat. Per sort va sortir-ne sa i estalvi (sí, té els diners a la Caixa).
No m'estranya que acabés passant això: potser és culpa meva. Ja fa temps que m'envien anònims amenaçant-me que no continuï parlant tant dels meus gats. Per què? Si hi ha éssers assenyats al planeta aquests són els meus gats. Ara no és el moment de raonar-ho abastament però farem un aperitiu (va bé un gin-tonic?).
Jo acostumo a tenir converses serioses amb els meus gats. Vull dir amb això que els meus minins estan al cas del què passa al món, i per suposat de la cotització de la rata a la borsa. Aquesta setmana un d’ells llegia el diari i al cap d’una estona em clava la mirada i em diu: “Què en penses de la secció de necrològiques?” Els meus gats són així de profunds (viuen al subterrani). Doncs jo que romancejo i només se m’acut un “psé” com a resposta. I clar, ell davant algú que no té arguments se li estarrufa el pèl i no para de fer marrameus. Jo sempre el renyo, perquè aquest posat no l’afavoreix gaire, però ell diu que està de moda. Semblem un matrimoni.
“Quan es mort algun gat no surt a cap diari!”, afirma llepant-se els bigotis. Té raó la bèstia. "Però vosaltres teniu set vides!", li dic. Sense immutar-se respon: "Per això mateix no sortim a les necrològiques, perquè ens deixaríem el patrimoni en esqueles i funerals". Cony de gat! Després em va explicar que ell ja ha mort sis vegades i que mai ningú se n'ha assabentat. O sigui que li'n queda una i cap al Clot (sempre havia volgut viure en aquest barri de Barcelona). Però amb tot el que s'ha estalviat en preparatius fúnebres s'ha comprat un xalet a Cabo Ratón (als EUA).
Va ser dir-ho, anar cap a la cuina, i sentir l'explosió: una rata bomba dins el pot de llet. No, aquest cop jo no hi he tingut res a veure. L'atemptat va ser obra d'un escamot de la Funerària Felina Finlandesa (FFF!!!!). El meu gat no havia pagat cap quota dels seus serveis, però l'esquela i el funeral li han sortit gratis. Vaja, que els humans hem de pagar fins i tot per morir-nos, així com volen que no parli del meu gat: el gran vividor. Jo me'n vaig a embalsamar càdavers de iogurts caducats per guanyar quatre rals i comprar-me un altre gat.
Demano perdó perquè he estat un dies sense poder escriure, però és que la feina se'm menjava (li dones un dit i et mossega tot el braç). Estava dissecant una família de formigues que va morir en un vol de mosca. Abans però tenia que acabar-li el taüt a un ós formiguer i no hi havia manera de fer-li passar la trompa, vull dir que encara anava ben gat. I en aquell moment se'm va pujar la mosca al nas. Entre la ferralla de la mosca (va ser un sinistre total) i el nas de l'ós (un riu de whisky) només em faltava que el meu gat patís un atemptat. Per sort va sortir-ne sa i estalvi (sí, té els diners a la Caixa).
No m'estranya que acabés passant això: potser és culpa meva. Ja fa temps que m'envien anònims amenaçant-me que no continuï parlant tant dels meus gats. Per què? Si hi ha éssers assenyats al planeta aquests són els meus gats. Ara no és el moment de raonar-ho abastament però farem un aperitiu (va bé un gin-tonic?).
Jo acostumo a tenir converses serioses amb els meus gats. Vull dir amb això que els meus minins estan al cas del què passa al món, i per suposat de la cotització de la rata a la borsa. Aquesta setmana un d’ells llegia el diari i al cap d’una estona em clava la mirada i em diu: “Què en penses de la secció de necrològiques?” Els meus gats són així de profunds (viuen al subterrani). Doncs jo que romancejo i només se m’acut un “psé” com a resposta. I clar, ell davant algú que no té arguments se li estarrufa el pèl i no para de fer marrameus. Jo sempre el renyo, perquè aquest posat no l’afavoreix gaire, però ell diu que està de moda. Semblem un matrimoni.
“Quan es mort algun gat no surt a cap diari!”, afirma llepant-se els bigotis. Té raó la bèstia. "Però vosaltres teniu set vides!", li dic. Sense immutar-se respon: "Per això mateix no sortim a les necrològiques, perquè ens deixaríem el patrimoni en esqueles i funerals". Cony de gat! Després em va explicar que ell ja ha mort sis vegades i que mai ningú se n'ha assabentat. O sigui que li'n queda una i cap al Clot (sempre havia volgut viure en aquest barri de Barcelona). Però amb tot el que s'ha estalviat en preparatius fúnebres s'ha comprat un xalet a Cabo Ratón (als EUA).
Va ser dir-ho, anar cap a la cuina, i sentir l'explosió: una rata bomba dins el pot de llet. No, aquest cop jo no hi he tingut res a veure. L'atemptat va ser obra d'un escamot de la Funerària Felina Finlandesa (FFF!!!!). El meu gat no havia pagat cap quota dels seus serveis, però l'esquela i el funeral li han sortit gratis. Vaja, que els humans hem de pagar fins i tot per morir-nos, així com volen que no parli del meu gat: el gran vividor. Jo me'n vaig a embalsamar càdavers de iogurts caducats per guanyar quatre rals i comprar-me un altre gat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
